Plou, tres díes fa que plou.
Hui he despertat i aviat he sentit ploure. També dels meus ulls eixia una mena de pluja, incontrolada. La desolació, pot ser.
I mentre prenc el café, i espere, estic pensant en com entrarà l’aigua al cole, pel badall que ha tornat a obrir-se al sostre. Clar no en té encara un pam d’ample i per tant, segons l’arquitecte que ha vingut a veure la cosa, no hem de preocupar-nos.
Però jo, sense preocupar-me massa, es cert, no puc deixar de pensar en com estarà el dilluns el cole. Quina irresponsabilitat! I més val que no haurà un lleuger tremolor de terra, que si no… això tampoc li preocupa a ningú.
Jo vull terminar el curs, es cert, i per això no m’agarre una baixa ja. Però pot ser encara canvie d’opinió.
N’ estic molt quemada.
Fotografia de Walter de Maria, tomada en su lihgtninfield . El vaig coneixer gràcies al meu fill, quan estudiava Història de l’Art de 1er.
Ah, l’art contemporani…! Al respecte vaig descobrir coses molt interessants… i aquests artfacts.net. De la Fira de Vic ja en parlaré un altre dia. Ah, també molt interessant un article sobre una actriu i el teatre romà de Mèrida i el seu renaixement cultural.
I espere … i replegue coses d’ací i d’allà i arregle armaris. Ja falta poc.
*
Ses Fonts Ufanes, Campanet (Mallorca)
Aquest matí he llegit amb plaer una entrevista a Fiol al diari de Mallorca digital. És sencillament fantàstic poder estar al tant del que passa a l’illa, a més de l’informació que rep del GOB.
I ha sigut fantàstic trobar aquest home, que està a punt de publicar el seu darrer llibre, Cavernes i Albiol. Aquest home, hosteler retirat, que escriu llibres que comencen per “ca”.
Després he trobat una nota amb la direcció de Ses Fonts Ufanes, el fenòmen hidrogeològic més peculiar de l’illa.
Estic replegant i reordenant i tirant papers i trastos.
Vull redekorar la meua vida.
Espere!
*
La Mallorca que estime.
http://es.youtube.com/watch?v=tw3gDav09oY
No està perduda, no.
És la Mallorca que ens fascina.
Molta gent lluitem per que no es perda sota el pes de d’especulació i altres coses.
És la Mallorca de “dançaires” i “hondaires”. De xirimiters. De tantes espècies animals i vegetals endèmiques i no sempre protegides. D’una història amagada. Del temps sense història. De tanta bellesa.
La Mallorca que sempre va amb mí. La que m’espera.
Molt més que un somni.
*
Primer de maig, maig de 2008.
Hui ha estat un dia especial.
Com es habitual em vaig despertar molt prompte, bo… em va despertar Rafa i ja no em vaig tornar a dormir. Això va ser al voltant de les 3 de la matinada. Sobre les 7, com sempre m’he alçat amb una sensació extranya. Mentre em preparava el desdejuny passejava pel voltant de la taula del menjador on hi havia un cataleg que ahir van deixar a la bústia. Era un catàleg de mobles, de mobles rústics, de banak importa. Tenia una foto bastant gran d’un nen i una nena abraçant-se. Preciosa sonrisa de la nena i el nen amb una expressió indescriptiblemente deliciosa.
Com sempre he mirat el Pais, hi havia allò de les bombes al pais basc i un acudit del Forges amb molt poca gràcia. He vist la convocatòria de mani i menjador vegano en Tirso de Molina, i he sentit que encara hi arribava. No m’abellia el viatge, anar…sí. I he decidit esperar…
Amb el café, he tornat a veure la foto… mentre al meu interior una veu em preguntava si sabia el que anava a fer. La resposta, airada. I l’he tornada a veure quan anava a l’ordinador i he pensat quina sonrisa més bonica. I m’he recordat d’aquesta foto de Rafa, que rapidament he convertit en versió posterizada.
I he mirat més fotos de Rafa, les que tinc ja escanejades, preparades per a fer-li un cd amb totes elles.
I aleshores… Angel, Alberto… molt fort , i finalment Vicent, Vicente, Vicent. Que ens regalaria unes aliances
de tres ars, ja saps… Plors, com sempre… i emocions. Emocions i adreça de casa que falta feia. L’ordre ha tornat, el caos comença a desapareixer de la meua vida. Gràcies!
I la teua veu i el teu amor…
Hui primer de maig. Mentres al carrer reclamaven lluitar contrar la precarietat laboral i l’explotació. He fet bé de no anar-hi, atascos i el carnet sense renovar…
Uns grits, uns petons, un petó especial…
Més tard, més gent. Rafa també diferent.
Maig de 2008.
Rafa, el meu fill. I el fill d’Angel Zúñiga, de Pamplona, que després va ”adoptar” com a seu Alberto, mi ex-marido, de Santurzi.
* Hui res més puc dir. El meu cor crida. Em sent feliç.
HOMENATGE A L’INFANTESSA.
Records del Filing (Castelló): Música Psiquedèlica.
El Filing era i és un pub de Castelló al que hi anava amb Goyo i Anna quan estava per Castelló la temporada que vaig passar al Carbo. Encara hi és, però está, com tot, molt canviat… Quins records… Quina gent més autèntica…
Hi havia un disc de Bloque, “ Hombre, Tierra y Alma” que m’agradava molt i em vaig anotar les lletres d’unes cançons…
i aquesta tampoc no en té desperdici… questions de gènere a part…
UNA POSIBILIDAD
No deseo ser
el maestro que quiera enseñarte
algo en que creer y confiar
buen amigo.
Sólo por si sirve diré:
Que defiendas tu modo de vivir,
busca el amor en su forma más sincera
y crea en tí un apoyo para los demás.
Tu esencia representa eternidad
por lo mucho que llevas dentro.
Eres libre, pues sabes.
El miedo, la ignorancia y la superstición
hundieron al hombre por siglos,
sepárales de tu lado.
Eres Dios, de él vienes…
*
Poesia per avui: Miguel Hernández
Fa una estona em recordava d’una poesia que volia ficar al post, però he trobat el quadern amb les d’en Miguel Hernández, el gran poeta oriolà de verb rotund com un crit que ix de les entranyes de la gent que com Miguel ha estimat tant. El gran Miguel Hernández.
El meu homenatge a la celebració de l’aniversari de la II República. Enguany ni he anat a la manifestació.
Estic poètica.
“El mar también elige
puertos donde reir
como los marineros.
El mar de los que son.
El mar también elige
puertos dónde morir,
como los marineros.
El mar de los que fueron.
¿Qué quiere el viento de enero
que baja por el barranco
y violenta las ventanas
mientras te visto de abrazos?
Derribarnos. Arrastrarnos.
Derribadas, arrastradas
las dos sangres se alejaron.
¿Qué sigue queriendo el viento
cada vez más enconado?
Separarnos.
El amor ascendía entre nosotros
como la luna entre las dos palmeras
que nunca se abrazaron.
El íntimo rubor de los dos cuerpos
hacia el anillo un oleaje trajo,
pero la ronca voz fué atenazada.
Fueron petreos los labios.
El ansia de ceñir movió la carne
esclareció los huesos inflamados
pero los brazos al querer tenderse
murieron en los brazos.
Pasó el amor, la luna entre nosotros
y devoró los cuerpos solitarios.
Y somos dos fantasmas que se buscan
y se encuentran lejanos.
Cerca del agua te quiero llevar
porque tu arrullo transcienda del mar.
Cerca del agua te quiero tener
porque te aliente su vivido ser.
Cerca del agua te quiero sentir
porque la espuma te enseñe a reir.
Cerca del agua te quiero, mujer,
ver, abarcar, fecundar, conocer.
Cerca del agua perdida del mar
que no se puede perder ni encontrar.
Querer, querer, querer.
Esa fué mi corona
Esa es”.
(Miguel Hernández)
* Dedicat als meus amors encara estimats, companys de l’ànima i altres herbes…. El meu regal.
És primavera, ara sí…
Un dels “àrbres de l’amor”, polèmics del seu cost, de la plaça de l’Ajuntament. Plenament florits.
La vida pot ser la dura i cruda realitat que és, fins i tot per a quí hem nascut al primer món; pero a mí, afortunadamente, no em deixa de fascinar.
Aquest díes he llegit una noticía dels disturbis a Tirso de Molina el 29 d’abril passat. Hi en parlava d’un amic a qui fà molt de temps que no veig i que pot ser ara re-trobe. Em fà molta il.lusió.
És primavera al meu cor.
*
León Felipe.
En León, en otoño de 1887, descubrí a León Felipe en los libros de una biblioteca. Un gran gozo, entonces, y ahora que lo recuerdo.
Me impresionó tanto que quise que todo el mundo lo descubriese y escribí sobre él en Nexus, la revista que intentabamos sacar adelante un grupo de personas que conocí en la universidad, (iba de oyente a la escuela de Magisterio en aquel momento… jajajaja que tiempos).
Lo encontré esta mañana cuando iba a hacer otra cosa. Como dice este poeta en otro de sus poemas, yo también creo que a veces el hombre propone y el viento dispone.
Descubrí muchas cosas y personas interesantes en León en aquel momento. Lástima no haber vuelto a verles en este último viaje.
Uno de los poemas que más me impresionaron y anoté en un papel que aun guardaba y he vuelto a encontrar:
Y la doctrina creció, creció, creció.
Y tuvo que meterla en un arca
Como la del viejo testamento.
Y el arca creció, creció, creció.
Y tuvo que llevarla a una casa.
Entonces nació el templo.
Y el templo creció.
Y se comió al arca.
Y se comió al hombre y a la doctrina escrita
que guardaba en el bolsillo interno del chaleco.
Luego vino otro hombre que dijo:
El que tenga una doctrina que se la coma,
antes de que se la coma el templo;
y que su cuerpo sea bolsillo,
arca y templo.
Acabo de leer un artículo de opinión en el Levante que se puede ver aquí. Bueno, no va mal el domingo.
Los calamares casa Vicen, recien hechos, “de casa”, de antología.
* Disculpeu el cacau dels tipus de lletra i altres cacaus implícits en l’artícle.
*
