Archive for Maig 2008
Reflexiones sobre Mayo del 68.
Aunque reconozco que este blog me sirve como bloc de notas de los enlaces a artículos o sítios interesantes más que como espacio de reflexión personal escrita, también de cuando en cuando escribo cosas y reflexiones más personales.
Acaba el mes de mayo. Mayo de 2008. Año de celebración del 40 aniversario de aquel mayo del 68.
Además del ayuntamiento de París que ha decidido explotar comercialmente (se venden adoquines con la inscripción) la celebración de unos hechos que, en Francia pusieron en jaque al gobierno y marcaron a más de una generación. El Mayo francés.
Poco que ver con otro movimiento, la revuelta pacifista y contracultural de EEUU, mezclado con movimientos insurgentes como el Black Power. EEUU no era Francia.
Todo ello, el Mayo francés y del movimiento contracultural de origen norteamericano, forman parte de la cultura y la historia del siglo XX. Con su resabor amargo incluido, con desencantos y desolaciones…
Sobre el tema de Mayo del 68, se está hablando y debatiendo mucho estos días. Han aparecido documentales como los de W. Klein, maravilloso, presentado libros, organizado cursos y conferencias…
Yo quiero celebrar este mayo 2008, 40 años después de aquel en que yo tenía 10 y no me enteraba de nada recordando una película preciosa que tuve la suerte de ver a los 19 años, que volví a ver con mi hijo años después y que no puede olvidarse. Ni a mí ni a mucha gente. Buscando la foto he leido opiniones similares. Y he sabido que el hijo de Trueba se llama Jonas por esta película.
“Jonás, que cumplirá 20 años en el año 2000″, de Alain Tanner (1976).
Cuenta la historia de un grupo de gente, unos años después del mayo 68, en la frontera franco-suiza, que intentan vivir a su manera, en libertad. Como el mayo francés acaba como acaba…
Siempre queda la experiencia, y el camino por recorrer. De una forma u otra.
Hay cosas que se respiran. Se viven.
Y en mi homenaje particular al Mayo del 68, hay también una canción de Raimon, cuya polémica reaparición en Madrid, me hace pensar en el Mayo del 68 español, casi inexistente y de características necesariamente especiales…
“Per unes quantes hores
ens varem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat,
te més forces per viure….”
Esto es para mi Mayo del 68, el grito por la libertad, por la vida digna, por la vida vivida libremente en un mundo que construimos entre todos/as cada día. La consciencia de ello. Frente a la dura realidad de tanta y tanta gente, al mundo enloquecido que no respeta seres humanos ni sus necesidades.
Mayos. Primaveras.
Como quieras.
*
¿Pan o coches? … Desarrollo sostenible!
El replanteamiento de la agricultura global, de las multinacionales, enfocado a la producción de biocombustibles ya está causando problemas y hambrunas.
Un artículo interesante, al respecto.
Y una película que me gustaría ver. Y que no me quedo sin las ganas de hacerlo, aunque sea a solas…
http://www.dailymotion.com/related/953479/video/xkfjn_grands-soirs-et-petits-matins-68-13_politics
http://www.dailymotion.com/video/xkfpj_grands-soirs-et-petits-matins-68-23
http://www.dailymotion.com/related/953267/video/xkftq_grands-soirs-et-petits-matins-68-33_politics
Mentrimentres, al cole tenim “setmana cultural” i estem preparant un mural sobre el Sistema Solar. I els gira-sols ja en tenen, de pipes!
La finca más cara de España y otras hierbas.
Además de lo del Chiquiliquatre y Eurovisión, hace unos días ha saltado una notícia referente a una finca de Mallorca, la terra que tant m’estime. Sa Fortalesa, una península en el termino municipal de Pollença, al nordeste de la isla.
Su puesta en venta por 125 millones de euros ha hecho que hablen de ello en el Levante y hasta en el País.
Y creo que es un hecho que ha hecho reflexionar a mucha gente. Empiezo a ver comentarios en artículos de opinión que no quiero dejar pasar, el de hoy del Diario de Mallorca del J.C. Llop es muy “sucós” y aporta datos mucho más fiables.
Y otro artículo de opinión del mismo Diario de Mallorca d’En Miquel Dalmau sobre otro tema candente estos días. Santamaría y sus declaraciones. Guerra en los fogones, se titula.
Sobre el tema de la especulación inmobiliario-financiera y la crisis que llega al sector, además del asunto Tagües y los emergentes movimientos pro-vivienda digna, he encontrado hoy esta entrevista a Buffet en El País; el hombre considerado como el más rico del mundo señala directamente a los bancos como responsables y habla con total naturalidad de unas cosas…
I festa a Russafa, que tenim cap de setmana de portes obertes en els tallers dels artistes del barri, exposicions en locals comercials i festa al parc dins d’una estona. Tengo cosas que hacer. Pero me gusta dejar reseña de las cosas que leo y desde aquí puedo remirar en cualquier momento. Plou.
Ayer pensaba también en como me autoregulo al escribir en un espacio que sé que no lee casi nadie, ni pretendo que así sea, pero al mismo tiempo puede ser leido desde cualquier parte del mundo mundial.
*
Coses meues.
Dissabte. Cada vegada m’agraden més els caps de setmana. Gaudir amb temps de tot, sense horaris…
Reunió de grups de treball, però a Madrid. No hi vaig. Aprofité ahir per enviar unes dades i saludar…
Encara que tinc que fer jardineria, veure si puc muntar i col.locar un quadre i altres coses per casa, vull penjar aquesta foto.
El meu trencaclosques de quan era xicoteta, encara estava per ca la mare i com que s’ha de traslladar, està buidant el traster. Hi passava hores i hores jugant amb aquesta joguina. Crec que me’l regalaren als cinc o sis anys. Al final el feia de memòria.
Un trencaclosques i un nino que també he recuperat però encara no l’he fet fotos. I llibres i tebeos.
I silenci, un silenci que ho envoltava tot.
Pot ser fer aquesta foto va ser el començament d’un procés de “resolució” del meu trencaclosques íntim.
Porte uns tres anys…
Primavera. Pluges. Afro-cuban jazz, que l’agrada al meu pardalet i a mi.
Confusions i malentesos.
Veritats. Jocs.
*
50 anys.
Supose que és una barrera psicológico-cultural, però aquesta frontera pot ser marca més que la dels 40.
En el meu cas, tanca un període de canvis personals i em deixa un desig, gaudir de la vida mentre puga i “repensar” una miqueta el que faig amb la meua els anys que queden, que esperen siguen molts.
Crits en silenci.
I no vull seguir
la caminada sola
sol i lluna vull.
I una cançó per avui:
| LA IDEA PODRIA ENAMORAR-TE |
Si no t’importa, vine, que és important la vida.
Hi ha mil paratges on cal que vages
a proclamar el dia
(valdria la pena decantar-se)
a favor de les dones i dels seus fills els homes
als qui el canalla i el mercenari
els crema el pa diari
(t’estic convidant, supose, a aprendre artesania).
Per construir una ala, amb plomes de pervindre
deuries vindre, confeccionar-la.
Resulta imprescindible.
Sigues capaç del somni.
És urgent.
Pensa què podrem ser.
Una manera afortunada
de dur la terra cap a l’albada
d’un temps que espera que algú l’habite.
Un temps de pluja, irreversible.
Un bon exemple on les estrelles veuran l’espai on viure.
Escolta, he pensat que la idea podria enamorar-te.
Lluis Llach.
I una altra cançó:
http://es.youtube.com/watch?v=ZLlbshbZWcc
*
En un mundo perfecto…
Ahir al www.levante-emv.es llegia una notícia que em va deixar de pasta de moniato. Com que havia de comprar fruita, vaig decidir anar al mercat central i passar-me per la Bolseria i el Tossal, a veure…
Això era al carrer Bolseria. Només un grupet de joves mirava els balcons buscant pacartes i llegint el seu contingut. Comentari sentit al pasar junt a ells: “uhm, un poco monotemático, ¿no?”. Tampoc hi havia moltes pancartes, però bastants… i era a primera hora que segur després s’han afegit la resta de veins, o millor de la resta de locals comercials i d’oci que ocupen tota la zona.
Total… és per a fer un anunci. No deixa de tenir gràcia, pero és per a fer un anunci!
A mi em van agradar aquestes pancartes…especialment.
Un mon perfecte? Com seria per a mi? Uhmmmmm…
Mentre caminava cap el Carme he vist gent a la plaça del Ajuntament, també per la Mare de Deu, cadires al carrer i molta policia. Pensé que farien la processó que van suspendre el diumenge, i havia el mural de flors i em vaig menjar un gelat del carrer Navellos. Però ja no tenen castanyes gelades, tan bones com eres les de café.
Al passar per la plaça de Manises vaig veure l’autobús de València CF que estaven portant la copa a la Mare de Deu. Molts xiquets als balcons. Ara ho entenia, tot aquel rebombori. I això esperava també la gent que havia vist a la porta del Ajuntament, al València CF. Per cert, segons sembla i he sabut després per a pegar-els la bronca.
En fi, en un mon perfecte, jo crec que el fútbol no seria com és…
Afegit per la nit: Durante el día he pensado cosas que pondría yo si pienso en un mundo perfecto, o más perfecto que ahora…
En un mundo perfecto:
* La marihuana sería legal.
* No habría guerras.
* Ningún niño/a moriría de hambre.
* No habría víctimas de la violencia de género (ni de cualquier otra).
* Hi hauria música pels carrers.
Un altra cosa que he llegit, ara al pais del divendres, i que no vull deixar pasar és aquesta sobre un home de qui fa un temps em preguntava que hauria estat de ell. La segona vida de Cubillo, és l’article a que em referisc. Cubillo i el seu intent independentista de Canaries. Jo recorde haver sentit el seu discurs incendiari a les radios on le deixaven parlar… ràdio Andorra pillavem nosaltres en el pis d’estudiants si volíem estar al tant del que passava en aquet país.
En casa, després de tornar del Octubre on actuava “The sweet cut”, he vist que tenía un correu de Diego, que sembla estar en Ceuta i ens envia la web de la entrevista que le han hecho en radio Ceuta com organitzador de la V mostra d’ Arte Postal. La deixe ací:
Hayku
He encontrado este hayku revisando mis favoritos de internet. Me gustó mucho en su día y guardé la web.
Me parece precioso.
nueve lunas llenas
El Hayku, poesía que brota en frases para meditar. El verso se mantiene en la mente. Y se transforma volviéndose reflexión. Esta compuesto de tres líneas con 5-7-5 silabas. No existe ni titulo ni rima. Se basa en lo cotidiano. Es un lenguaje como el coloquio diario, es un diálogo, simple y sencillo, es lo que sucede en cualquier lugar, la naturaleza, el monte, la lluvia, el clima, la vida.
*
Desagradable sorpresa.

Ahir vaig anar a pesar-me. I hi tornem… Ara en 16 d’index de masa corporal. Hauré de pesar-me en alguna altra farmàcia.
Gran disgust que he pillat. Després he pensat que és l’excusa perfecta per agarrar-me una baixa. Si cal…
El pitjor és que és veritat. No és cap escusa i hauria d’agarrar-me una baixa, però vull acabar el curs, que ja em val!
*
Diumenge de cabòries…
Ahir va ser un diumenge que va començar amb records de Robert, la Marta, San Roque, J. Carlos, La Línea, Vicente y Luis, Tomás, Jordi, el Negro, etc. En realitat, havia estat recordant Ezcaray i un lluç amb mahonesa a altes hores de la nit, l’Ariel. Uns records em van anar portant a altres. La Marta… el viatge a Donostia en la tardor de 1977, l’escapada a Logroño, el carrer del Laurel i el Merlin, el carajillo de negrita, les castanyes, Xavi i Quique…
I Sonja… s’enrecordarà Angel de Sonja. Crec que no… Sonja, a qui crec vaig veure a L’Escala, però no puc estar segura… com m’agradaria retrobar-la o saber d’ella…
Realment, m’ha donat per retrobar gent. M’agrada saber com estan, si els va bé…
I no vaig anar a sentir jazz a l’octubre… ni a cap lloc. Feina, feina i feina… Algún dia hauré ordenat els armaris i els papers de la prestatgeria.
Aquest matí tres correus del nodo 50 i un messatge particular. Molts embolics i moltes ganes de marejar la perdiu. Algú/na es pensa coses que no són. Que li hem de fer… I d’excursió a la fàbrica de Danone, on ens han explicat la historia de la primera fàbrica de iogourt d’Espanya, inicialment el laboratori cassolà de N’ Isaac Carasso, fundador després de la fàbrica Danone. El seu fill major es diu Daniel, li deien Dan, i per això pensaren en “Dan-one” com a nom comercial del seu producte. Que curiós!
*
Plou, tres díes fa que plou.
Hui he despertat i aviat he sentit ploure. També dels meus ulls eixia una mena de pluja, incontrolada. La desolació, pot ser.
I mentre prenc el café, i espere, estic pensant en com entrarà l’aigua al cole, pel badall que ha tornat a obrir-se al sostre. Clar no en té encara un pam d’ample i per tant, segons l’arquitecte que ha vingut a veure la cosa, no hem de preocupar-nos.
Però jo, sense preocupar-me massa, es cert, no puc deixar de pensar en com estarà el dilluns el cole. Quina irresponsabilitat! I més val que no haurà un lleuger tremolor de terra, que si no… això tampoc li preocupa a ningú.
Jo vull terminar el curs, es cert, i per això no m’agarre una baixa ja. Però pot ser encara canvie d’opinió.
N’ estic molt cremada.

Fotografia de Walter de Maria, feta en su lihgtninfield . El vaig coneixer gràcies al meu fill, quan estudiava Història de l’Art de 1er.
Ah, l’art contemporani…! Al respecte vaig descobrir coses molt interessants… i aquests artfacts.net. Ah, també molt interessant un article sobre una actriu i el teatre romà de Mèrida i el seu renaixement cultural.
I espere … i replegue coses d’ací i d’allà i arregle armaris. Ja falta poc.
*






