Archive for Juny 2008
Calidoscópica visión
Foto: Calidoscopi (I)
Este fin de semana he visto dos películas que completan la constelación de películas y reportajes que con motivo del aniversario de Mayo68 se han programado desde la Filmoteca Valenciana y el Institut Francais.
Bueno, la Filmoteca programa habitualmente ciclos de cine francés y este trimestre hemos visto uno sobre “críticos de cine que se pasan a la dirección” (Cahiers du cinema: De crítics a cineastes), con cosas interesantes… pero para celebrar el Mayo68 simplemente han programado un conjunto de películas, no todas francesas, rodadas en esas fechas. Y ha sido un acierto total, en mi opinión.
El resultado, una calidoscópica visión de la que cada cual puede extraer sus propias conclusiones. Citaré algunos títulos y autores:
· Petulia. Richard Lester (1968 )
· Joanna. Michael Sarne (1968 )
· Seduto a la sua destra. Valerio Zurlini (1968 )
· Blow Job. Andy Warhol (1963-64 )
· Maliciosamente tuyo (Grazie, Zia) Salvatore Samperi (1968 ).
· La chica de la motocicleta. Jack Cardiff (1968 )
· Un verano caprichoso. República Checa. Jiri Menzel. (1967 ).
· Tuvia vesheva benotav (Tevye y sus siete hijas). Menahem Golam. Israel RDA (1968 ).
· La fiesta y sus invitados. Jan Nemec (1966 ).
· Horí, má panenko (El baile de los bomberos) Milos Forman (1967 )
· Los rojos y los blancos. Miklós Jansó. Hungria URSS (1967 )
· Fényes szelek (La confrontación). Miklós Jansó. Hungria (1968 )
Ah! y también “Conte d’automne” (1968 ) del genial Eric Rohmer de quien volveré a hablar…
Algunas no he podido verlas pero ya las había visto y otras he podido verlas por primera vez (aún hay pelis que no he visto!). Otras las había visto y no las recordaba.
Como decía, este fin de semana, como colofón de la programación y antes de la “Filmoteca d’estiu al riu” que no veré, las dos delicias han sido:
- Je t’aime, je t’aime, de Alain Resnais (1968 ). Tremenda película, considerada de culto, que se estaba rodando en ese año y tuvo que esperar a ser presentada por los acontecimientos que paralizaban Francia.
- “Pippermint frappé” de Carlos Saura, rodada el año 1967, aquí, en Cuenca, concretamente… con su Museo de Arte Abstracto recién inaugurado en esas fechas y que el director aprovechó magníficamente. Como sacó lo mejor de una jovencísima Geraldine Chaplín y López Vázquez. Esta sí la había visto, pero hace tanto tiempo que apenas la recordaba. Me encantó volver a verla.
Y la mezcla de ámbas me ha dado muuuuuuuucho que pensar, cosa que me gusta…
Aparte de documentales que yo misma quise ver y finalmente encontré en internet, sobre la huelga que paralizó Francia y puso en jaque al gobierno francés aquellos días, el visionado de unos actos organizados por la UNED y retransmitido en su TV (pueden verse los vídeos aquí, picar en teleactos y seleccionar el día 27/29 de mayo de 2008 ) mientras en la puerta gente de CNT protestaban por las condiciones de trabajo que tienen los profesores empleados/as de esa universidad me causó gran estupor. Qué espectáculo tan bochornoso se formó cuando se inició el debate abierto al público! Y es que de todo aquello, hay quien afirma (ayer lo leí) que quedan unas pocas “momias prostituidas”. Yo no diré tanto… pero que espectáculo, x2!
Bajo el título Testimonios, con Jaime Pastor (entonces estudiante) como moderador, tenía prevista la asistencia Ramón Chao, cosa por la cual yo me había interesado y estuve viéndolo en directo, pero se excusó y no acudió (que listo es!), pero si estaban el gran Agustín García Calvo (disculpándose casi por estar allí, “enterrando” el Mayo del 68 ) que fue expulsado de la universidad por las luchas y manifestación de marzo de 1965, el catedrático de sociología Carlos Moya (PNN en aquellos años) y Juana Salavert, una niña que vivía en París en aquellos momentos, ahora escritora de “El bulevar del miedo” sobre aquellos sucesos.
Cambiando de tema, el pasado domingo día 13, presentaron en la FNAC-Valencia el libro “Hotel postmoderno”, una novela escrita “a cuatro teclados”. Me ha parecido algo tan novedoso que no quiero dejar de anotarlo por aquí.
Es la primera travesura literaria del este grupo de “literatura post”, integrado por Sergio Velasco (novela negra), Carolina Otero (poeta), Maxi Villarroya (novela histórica y decimonónica) y Alberto Torres Blandina (ideólogo eventual), publicada por la editorial INÉDITOR, con la que han conseguido ser finalistas del premio Azorín 2008 , cuyo ganador fue Montero Glez con su novela Polvora negra.
Un blog compartido y la elección de un hotel como punto de partida para las diferentes historias.
En su web se encuentran más datos de este grupo así como una “receta” para escribir novelas de este tipo (la mayoría se dedica a la docencia de las letras, no lo pueden evitar).
*
Multiculturalitat vs.”pensament únic”: Quin circ!
A falta només del claustre que tenim dilluns, per triar curs qui haja tancat cicle… jo ho tinc clar; he de seguir amb el meu grup… i marxe.
Avions impossibles i aeroports saturats? Hi ha milers de ferrys en què navegar, cosa que en estiu resulta molt agradable… Tinc el viatge a punt! De fet ja hi estic, mentalment…
Però abans de desaparèixer per una bona temporada, de deixar l’ordinador, blogs i correus descansar, hi vull anotar unes quantes coses que passen i em preocupen.
En primer lloc el tema de l’Educació en la Comunitat Valenciana, que finalment aconseguirà que li plantem cara. Els companys i companyes de l’Institut Ballester Gozalvo, en claustre, van decidir negar-se oficialment a la bogeria d’impartir Educació per a la Ciudadania en anglés. Primer, apenes troben professors voluntaris capacitats per a fer-ho. A més a més, tothom sap (ho “olorem”) que aquesta mesura només pretén dificultar la decisió del govern central de ficar l’asignatura. Tenim un govern autonòmic que boicoteja les decisions del central però que “no temblarà” per a aplicar sancions i expedients a qui no vullga complir les seues ordres, per més que siguen absurdes i fins i tot inviables. Ja han amenaçat tot el claustre citat per manifestar-se clarament en contra.
I aquestos, el professorat, estan preocupats, però pensen tirar endavant.
I encara que ací anem com anem… i comencen a sentirse els primers moviments de pares i mares preocupats per l’assumpte. Comencen a pensar que fer, a organitzar-se. I molta gent comença dir… la veritat.
Ja tenim el començament de curs “calentet”. Espere que també legalment se’ls puga posar al seu lloc, senyora ministra!
Espere que el Pais Basc no siga l’única preocupació d’un govern que sembla no deixar de dir i contradir respecte al “respecte a totes les cultures”. De la Vega corregeix a Bibiana Aido, molt moderna ella en la portada de Zero, que va començar amb “los miembros y las miembras” i segueix amb el tema dels vels… De la Vega que després de la foto amb el polígamo del pais africà que cultiva xufa per a un valencià, va considerar-la una errada i va fer totes les declaracions pertinents per a deixar clar als seus votats que això de la poligàmia no està bé. Dels bisbes “fogosos” crec que no s’ha enterat… però hauria de saber que la poligamia és una practica cultural habitual en certes cultures i per tant hauria de ser respectada, sobretot al seu context. Com els vels… de les “dances” que fan furor i moltes practiquen com a forma d’expressió corporal de moda, encara que “lluny” de la nostra cultura. Es cert que el que ens aterra dels “burkas” no és que oculten el cos, sinò altres coses implícites…que no qüestionem en altres llocs. Es distorsiona, en la meua opinió, el problema de fons i queda només un conjunt de declaracions i contradeclaracions que deixa en molt mala situació les “dones” del govern.
Al voltant d’aquesta nova i jove ministra comencen a sonar coses. La “ministra blog”, i les seues ocurrències. I Leguina, també al seu blog, ja generalitza i diu unes coses…. Quin circ, Zapatero!
Li preocupa a Bibiana Aído el que passa a Ciudad Juarez (Mèxic) amb les dones? No ho sé però el mon àrab els preocupa molt, massa i mal. No els preocupa el poligamisme dels jecs àrabs que arriben a Marbella amb el sèquit de dones i criats. Fa uns díes llegia un comentari sobre el preu del petroli senyalant amb el dit el mon àrab… no les multinacionals del petroli, majorment amb seu als EEUU. Ni que el biocombustible que aquestes vendran deixe en mig món millions de morts de gana, fam per el més pobres, quin progrés…
I encara que es diu, entre bromes i veres, que hi “haurà verdadera igualtat quan hi haja dones ineptes en llocs de poder i decisió, com hi ha d’homes”, podrien anar més en compte amb les seues declaracions sobre respecte a totes les cultures. Anote ací l’opinió d’una dona al respecte, “El llenguatge que cal canviar” per Mª Neus Santaner, que em sembla molt més seriosa que les paraules i intencions de la jove ministra Aído. Tindrà que dir l’última paraula el “comité de sabios” o l’han disolt després de les eleccions?
A propòsit dels vels, he llegit hui un article d’opinió del qui vull deixar constància. Escriu Isaías Lafuente al Diari de Mallorca l’article titulat “Los siete velos”:
“La mayoría de las mujeres inmigrantes llegan a España procedentes de otros países, otras culturas y otras religiones, pero, sobre todo, su aventura es un viaje a través del tiempo: su circunstancia vital es la misma que padecían las mujeres españolas hace algunas décadas. En el camino, nuestras compatriotas también tuvieron que desprenderse con mucho esfuerzo de sucesivos velos:
- el de la ignorancia,
- el de la reclusión doméstica,
- el de la segregación civil,
- el de la exclusión política,
- el del sometimiento sexual
- y el de la limitación laboral.
Cuando fueron retirados esos seis velos, el séptimo, el de tela, cayó por su propio peso o quedó como mera prenda de vestir para desfilar en las procesiones o viajar al desierto”.
O vestirse de novia, amb tul il.lusió!, afegisc jo.
Un altre assupmte sagnant a aquest país que els hauria de preocupar, els transfugues, els seus transfugues… ara a Dènia, fa uns anys a Madrid i sovint per tot arreu. La classe política queda en evidència encara que no ho vullguen veure. Gustavo Catalán també ho deixa clar, però si se’n van uns arriben els que hi eren… A Mallorca, la corrupció i desvergonya està veient-se molt clara, ex-edils del PP que intenten justificar en la seua addicció a la cocaina el que no té justificació. El cas De Santos, sí, acusat de corrupció i abusos a menors, poca broma… amb diners públics.
I tornant a València, el proper 3 de juliol es celebra el segon aniversari de l’accident del metro que va costar la vida a 43 persones, va deixar 47 ferits i cap responsable. Els seus familiars continuen reclamant justícia i això troben. Mireu com se les gasta l’alcaldessa , quan pensa que no ix en la tele. Això aguantem ací… i molt més, com ara el major dèficit públic de la història de la Comunitat Valenciana que esperen algú pagarà. Miau, miau….
Les crisis tenen rerefons ideològics, d’interessos econòmics, com no. Tot plegat, el fàstic que sentim creix. I haurà de creixer encara més, sembla…
Jo vull oblidar-ho tot per uns dies, respirar els vents i menjar sol i beure lluna…
Només uns dies i hi sóc, lluny d’aquest cacau.
Sa Dragonera per a ses dragons!
El correu d’avui tenia sorpresa. L’habitual info-Gob a què estic subscrita (sóc sòcia del GOB, encara que visc ací), deia:
El GOB vos recomana l’assistència a la presentació de la plagueta
“Dragonera pes dragons! Història de la lluita ecologista per salvar Sa Dragonera (1974-1995)”,
de Pere Josep Garcia Munar. La presentació anirà a càrrec d’Ivan Murray, geògraf i de l’autor mateix.
L’acte tindrà lloc:
-Dimecres dia 25 de juny, a les 21,00 al Centre Porta Gran (Plaça Josep Ma. Quadrado, 2. Palma). http://estelnegre.balearweb.net/post/53055
I he llegit després al diari això de la presentació feta ahir en un altre lloc:
“La colección ´Sol i Llibertat´ -sello libertario de las Plaguetes del Raval que edita Albert Herranz- recoge ahora el trabajo de Pere Josep Garcia Munar (Pollença, 1983) sobre la Historia de la lucha ecologista para salvar Sa Dragonera (1974-1995).
El autor destacó ayer, en una breve presentación, que decidió abordar esta historia reciente de Balears por “sentirse identificado con aquellas personas” -a las que identifica como “anarquistas, libertarios”- que lograron interrumpir la urbanización de la isla mediante una ocupación pacífica a la que “se dio gran importancia en el Estado” y de la que “la BBC se hizo eco”.
El autor recoge las incursiones en la isla, pero también la batalla legal que impidió los planes -descritos- de la empresa Pamesa”.
Em sembla fantàstic, companys, que recordeu i celebrem aquella lluita. Pot ser ens anime a seguir defensant la nostra terra d’especuladors sense escrúpuls.
Maig 68? Ha fet còrrer tinta enguany, oi? Ací s’han viscut altres coses, importants per a nosaltres! Fantàstic em sembla que ho recordeu! En una setmana estaré per les Illes, entre altres coses vull conèixer la Trapa, que també té molt de mèrit el que està fent-s’hi.
Celebracions? També és enguany el 60 aniversari (1948 ) de l’affair Israel/Palestina i ens fan mirar per a un altre costat… La situació del poble palestí és insuportable, injusta, sagnant… com al Líban. Las “hojas de ruta” de la Rice y Bush no serveixen per a res… I la visita de Sarko i su “mujercita” ahir, també passarà a la història. Quin fàstic de gent!
*
Solstici d’estiu amb Poesia.
A sólo dos días de la Nit de San Joan ya se nota la energía del Solsticio.
Es el momento de mayor proximidad al Sol, nuestra estrella y tendremos que aprovecharla para renovarnos, dejando atrás aquello que nos dificulta la Vida. Y seguir el Camino que ésta nos señale y quizá nos atrevamos a seguir…
Estoy pensando el verano.
He re-encontrado un blog interesante de alguien desconocido con amigos comunes (B. Durruti, Diego…) Se trata de Isla Kocotero, de una mujer, periodista y poetisa o poeta (como ella quiera), Eloisa Otero.
Me tuvo buceando en sus arrecifes muchas horas anoche.
Después de una intensa semana laboral, la vida cultural de la ciudad muestra un momento de plenitud al final del curso. Cine francés… ¡que rico!
En Julio, Feria todo el mes, para todos los gustos (hasta taurina) y de calidad variable. Normalmente, aquí agosto es turistas, calor, ciudad casi desierta y noches de cine en el rio. Una gozada. Este año, el circuito de F1 nos hará estallar de indignación, quizá haya que huir…
Y mientras miro horarios de aviones imposibles, en mi cabeza, obstinada, suena una poesía…
Para la libertad
Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho. Dan espumas mis venas
y entro en los hospitales y entro en los algodones
como en las azucenas.
Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.
Retoñarán aladas de savia sin otoño,
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño
y aún tengo la vida.
Y otro poema, en el mismo disco que escucho mientras plancho ropa de algodón y lino, al fresco de la mañana y el ventanal abierto. La canto, además, al viento. Sonidos en el silencio… Lágrimas de mar o el morir, Manrique dixit.
LA BOCA
Boca que arrastra mi boca:
boca que me has arrastrado:
boca que vienes de lejos
a iluminarme de rayos.
Alba que das a mis noches
un resplandor rojo y blanco.
Boca poblada de bocas:
pájaro lleno de pájaros.
Canción que vuelve las alas
hacia arriba y hacia abajo.
Muerte reducida a besos,
a sed de morir despacio,
das a la grama sangrante
dos fúlgidos aletazos.
El labio de arriba el cielo
y la tierra el otro labio.
Beso que rueda en la sombra:
beso que viene rodando
desde el primer cementerio
hasta los últimos astros.
Astro que tiene tu boca
enmudecido y cerrado
hasta que un roce celeste
hace que vibren sus párpados.
Beso que va a un porvenir
de muchachas y muchachos,
que no dejarán desiertos
ni las calles ni los campos.
¡Cuánta boca enterrada,
sin boca, desenterramos!
Beso en tu boca por ellos,
brindo en tu boca por tantos
que cayeron sobre el vino
de los amorosos vasos.
Hoy son recuerdos, recuerdos,
besos distantes y amargos.
Hundo en tu boca mi vida,
oigo rumores de espacios,
y el infinito parece
que sobre mí se ha volcado.
He de volverte a besar,
he de volver, hundo, caigo,
mientras descienden los siglos
hacia los hondos barrancos
como una febril nevada
de besos y enamorados.
Boca que desenterraste
el amanecer más claro
con tu lengua. Tres palabras,
tres fuegos has heredado:
vida, muerte, amor. Ahí quedan
escritos sobre tus labios.
(Miguel Hernández)
Final de curso.
Divendres de “calma”.
Per fí divendres. El mural del pati del cole està quedant bastant bé.
Feina urgent per acabar en totes parts.
Calma, al meu interior un xut de “calma” mallorquina. De veritat, la calma ha vingut a mí i ha sigut acollida amb una rara sensació com de núvol. Ha durat poc, i a última hora del matí ja andava deixant-me les claus dins del cole. Més val que he trobat les netejadores després… i les he recuperades.
Calma, divendres. Molts llocs on anar. Pot ser massa llocs on voldria anar… i poques ganes de fer-ho.
Descanse. Prepare les fotos del curs per a gravar un Cd.
Llig coses com aquestes:
Gustavo Catalán al diario de Mallorca, que em fa pensar i sentir-me en sintonia. I m’emociona.
Maravilloso: Rosslyn Chapel, música cifrada en dibujos.
Llueve. Justo quando iba a salir se puso a llover. La Fira Alternativa pasada por agua. Agua para todos/as. Una semana para la Expo 2008. He escrito a Pilar.
Jazz a l’Octubre.
Y algo que tenía en el otro blog y quiero pasar a éste.
Divine-Art: La Rosslyn Chapel, citada en el Código da Vinci. El video es bastante explicativo.
He de buscar más info si no voy al jazz.
*
Fira alternativa i ciclistes nudistes.
La setmana ha sigut intensa. Massa coses per a fer… massa llocs on anar, sense massa ganes. Serà per les cendres de maig, pot ser, però enguany s’ha animat un grup de gent a despelotar-se i reclamar carrils-bici, entre altres coses.
Encara hui està la Fira Alternativa al riu entre el pont de les flors i el de Calatrava. Després aniré i ja escriure a la nit sobre tot plegat i com entendre-ho.
De moment unes notes de coses que ja he llegit hui i que no vull perdre …
Un artículo de Juan Cruz, emocionante.
la notícia de la fira la levante-emv
Pakistan: 15 niñas por un burro
marcha antifascista en Torrent
La necessària nova Cultura Contemporànea.
Quan és necessari un canvi, quan les primaveres arriben…
Maigs.
Cultura contemporànea: Salvar el territori de la depredació urbanística.
Tots i totes podem col.laborar.
En aquesta ocasió, demà sentirem els plans i contra-plans a les Illes després del canvi de govern. A vegades no es pot fer tot però es fà alguna cosa.
Cultura, contracultura… paraules són.
Les Illes no estan perdudes. Molta gent no volem!
*







