Archive for Juliol 2008
Mallorca (V): Serra de Tramuntana – Deià.
Des del port de Sòller vaig agafar l’autobús cap a Deià. Després d’haver de protestar perquè el conductor no feia acte de presència i ens va tenir esperant als pocs passatgers que hi erem fins que li va donar la gana. Jo amb la “fulla de ruta” preparada per a visitar per la vesprada Deià, Valldemossa i el seu port. Massa coses. Realment es preferible anar a poc a poc, que la zona mereix dedicar-li temps.
La carretera, vora mar i amb moltes corbes ofereix un paisatge espectacular que jo vaig gaudir des de d’alt de l’autobús de dos pisos. Llàstima que el conductor vulgués recuperar el temps perdut i anés a tota pastilla. Sense tornar a veure una grua, entraven a la Costa Nord, protegida pels seus habitats, molts d’ells artistes que s’hi van instalar, la millor protecció possible, la gent que estima el seu poble més que les especulacions inmobiliàries.
A Deià sembla que el temps es va detindre. No és així i és un poble viu… però sembla que les seues cases, rehabilitades sense canviar el seu vell aspecte que els dòna la pedra de què estan fetes, i les oliveres mil.lenàries siguen fòra del temps que en altres llocs de l’illa trenca paisatges. I quina quantitat de flors…
Deià és conegut per ser el poble on va viure molts anys i on va morir en 1985 el poeta Robert Graves. La seua casa, Ca n’Alluny on va viure amb Laura Riding, és ara museu i és pot visitar. Està a l’entrada des de Soller, just on comencà el camí que baixa a la cala de Deià. Al cementeri, situat dalt del poble mirant el mar, està la seua senzilla tomba junt a altres artistes que també havien viscut ací: pintors, poetes…i junt a les famílies que ací havien nascut. És, normalment, el primer lloc que es visita.
Tomba de R. Graves Un altra tomba amb un bonic rètol.
Però a Deià hi ha també un Museu Arqueològic, que no vaig poder veure, ja era massa tard (tinc excusa per a tornar) i una escultura al doctor W. Waldrem, fundador del museu en 1962 i qui va descobrir fòssils de Myotragus en el pujolet de l’eixida del poble, just darrera l’imatge en aquesta foto.
No puc deixar el post sense transcriure un poema d’En Graves, amb la seua traducció al català de A. Terrom que he trobat a la web d’aquest. Un breu poema d’amor.
DAVALL LES OLIVERES
Mai no ens haguéssim estimat si l’amor no ens hagués ferit
més veloç que la raó, i malgrat la raó.
Davall les oliveres, les nostres mans enllaçades,
ensems restàrem silents:
cada un escoltà el bleix de l’altre,
resposta d’irracionalitat —
innocent, suau, pacient, orgullosa.
UNDER THE OLIVES
We never would have loved had love not struck
Swifter than reason, and despite reason:
Under the olives, our hands interlocked,
We both fell silent:
Each listened for the other’s answering
Sigh of unreasonableness—
Innocent, gentle, bold, enduring, proud.
(R. Graves)
Un poema que em recorda el de Mª Mercé Marçal “Arbequines de l’amor“.
*
Mallorca (IV): La Serra de Tramuntana – Sòller i el port de Sòller.
Si el fet d’ésser una illa determina el que coneixem com “factor insular”, dins de Mallorca trobem un altre fenòmen gens difícil d’observar i entendre.
La Serra de Tramuntana ha determinat un altre aïllament dins de l’illa, el dels pobles de la vessant nord de la Serra, durant tants segles només comunicats per camins i senders. Només des del mar tenén accés al comerç dels productes dels fèrtils valls, principalment el de Sòller. I així, pràcticament teníen més relació amb Catalunya, Gènova i el sud de França que amb la resta de l’illa; hi anaven a estudiar i les influències tant de l’il.lustració com el modernisme arribaren a l’illa pel seu port. Fins i tot hi tenen banc propi, el Banc de Sòller en un edifici modernista impressionant.
Fins 1912 no es van construir els 13 túnels que travessen la Serra i permitiren el traçat de la línea Palma-Bunyola-Soller del conegut com “Tren de Soller”.
Recorre 27 km de via estreta en una hora, fet que permet gaudir de paissatges molt interessants, com el que es contempla a la parada d’un mirador que ens ofereix tota la vall, les imponents cims que l’envolten i la mar. Encara hui reté totalment el seu caràcter original, amb vagons de fusta. Des de Sóller al port de Sòller hi ha uns 3 quilòmetres que es poder fer amb uns originals tramvies.
Això ha fet que aquest poble, i en menys mesura els demés de la Costa Nord, tinga un d’allò especial en el seu tarannà. Una vall amb llimes i taronges. Un poble, Soller, amagat darrere un turó si es mira la costa des del mar i que amaga ell mateix històries d’atacs per mar, de dominacions i d’esperit aventurer i comercial dels seus habitants, arrelats a aquesta terra que amb orgull s’estimen.
Destacar a Soller el mercat de productes artesanals amb denominació d’origen i la seua artesanal “fàbrica de gelats”.
He rebut la trucada amiga del Sr. Lathar per confirmar-me que ha rebut el llibre i les cartes posteriors, i dir-me que per aquest motiu hui és festa per a ell, que s’ha alegrat força. M’ha donat el nom de la persona que té les dades dels menorquins a Florida i ja tinc el seu e-mail. Tins doncs moltes coses per fer avui i no allargaré massa el post.
* Des del meu voluntari exili en la República de les Lletres, divinament també.
Mallorca (III): Delícies gastronòmiques.
Delícies gastronòmiques
Anit començava a València el cicle de Cine d’estiu, al llit del riu. Aquest riu pel que lluitarem i que gaudim especialment en estiu, quan la xafogor dels díes del cim de l’estiu ens empenta a prendre la fresca. No trobe millor lloc a València en aquests díes, llevat dels jardí dels Vivers i la platja.
Bon començament del cicle, Amarcord (Mis recuerdos) de F. Felliní (
E
Continúe després… vaig a menjar alguna coseta…
Ja sóc ací!
En quant a la reposteria ja he dit que el Gató d’atmella em fa molta gràcia, per allò del nom, però és que a més a més em sembla boníssim amb gelat de café, de taronges de Sóller o qualsevol altre sabor. Ah! Els gelats de Sóller, artesania pura!
Però la reina és la ensaïmada, elaborada amb saïm (mantega), farina, rent, ous i sucre; llisa o farcida de cabell d’àngel, nata o fins i tot sobrassada… és“l’espiral més dolça” i si està ben feta croixent i etèrea.
Diuen que tenen origen àrab, hi han documentat l’existència d’uns pastissets fets amb mantega de la llet d’ovella anomenats bulemes dolces, de forma cargolada. Pot ser encara en són més, d’antics.
Pel què a la forma espiral, ara símbol de les illes tant tota sola, representant un sol, en la cua de sargantanes i per tot arreu… he pensat molt en ella aquest viatge. Tinc les meus idees al respecte, però de moment són només cabòries i seran només meues.

Considere que cocarrois i ensaïmades són, a més d’una delícia que hi ha que gaudir, una cosa genial ja que permet emprar el llard o saïm dels animals (crec recordar els problemes de l’UE amb els excedents de mantega) i les verdures de temporada a l’hort o mercat.
No és d’extranyar, ja que el “factor insular”, entés com tradicional aïllament, autosuficiència alimentària i necessitat d’aprofitar al màxim tots els recursos de que es disposa, ha marcat el caràcter, la vida i a vegades la supervivència d’aquesta gent, durant segles deixada a la seua sort. Hi ha aquest factor cultural en l’inconscient col.lectiu balear que els ha fet crear aquests productes. Meravellós!
Per tot allò, al concurs que Diari de Mallorca organitza per a triar les 7 Meravelles de Mallorca les vote com a element genuí de l’illa. I n’he gaudit força durant els díes que hi vaig passar.
*
*
Un crit: SALVEM ES JONQUET! i un poema de V. A. Estellés.
El cor del barri
Entre els molins i el carrer Sant Magí (juliol 08), festa i reivindicació.
El diumenge 13 de juliol Diari de Mallorca va publicar al seu suplement L’Almudaina un extens reportatge sobre Es Jonquet i la seua problemàtica. Vull ficar una part del mateix, on detalla els molins fariners amb la foto scanejada que l’acompanyava, C.J. Cela a Es Jonquet, als anys 50.
No m’extranya gens que Cela s’estimés aquest barri senzill i autèntic.
” Cinco molinos
Si algo caracteriza a Es Jonquet son sus molinos. Formaban parte del llamado Molinar de Ponent. Entre Santa Catalina y Es Jonquet se contaban 25 “molins fariners”.
Los “jonqueters” conservan actualmente cinco en pie, de los siete que hubo hasta principios del siglo XX.
El oficio de molinero no tenía buena fama. Era una vida dura y de poco beneficio. De allí quizás el estigma social de que siempre “sisaban” a la hora de “fer ses comptes”.
Se situaban en zonas altas, para aprovechar los vientos dominantes. La mayor parte de las villas y pueblos mallorquines aparecen con sus filas de molinos en las fotos de principios de siglo XX.
El esquema era bien sencillo. Una casa cuadrada con terraza, sobre la que se levantaba la torre cilíndrica del “molí”. Abajo estaban la vivienda del molinero, el almacén y el establo para el consabido borrico a cuyos lomos iba después la harina para ser repartida.
En estos momentos se conservan, empezando por el lado de los “rentadors”:
-
el Molí d’en Gelós, donde han funcionado varias discotecas como Abraxas, Jack el Negro o Babel’s y hoy en día muy deteriorado;
-
el Molí de sa Garriguera, que también sirvió de sala de fiestas;
-
el molí d’en Carreres, actualmente la discoteca Art Decó;
-
la base sin torre del Molí d’en Toni Trossos, local de la asociación de vecinos;
-
el Molí del Nom de Déu, que es un centro cultural;
-
y el Molí d’en Garleta, que es un interesante museo de los molinos (para visitas e información, teléfono 971 42 95 55).
No hay que olvidar una interesante torre de un “molí d’aigo” que todavía se levanta en uno de los solares donde se pretende edificar.”
Els tres últims queden a l’altra part del barri, mes allunyats del carrer Sant Magí, antic Camí d’Andratx.
En esmorzar, entrepà de fotmatge amb pimentó torrat amb oli, recordava Vicent Andrés Estellés, l’home de la resistència silenciosa al país Valencià en els anys no menys tristos que els que vivim per ací, forner primer, periodista i poeta després.
Però no serà el “res no m’agrada tant” que recordava el que hi deixe (ho faré en altre post), sinò aquest altre meravellós poema que explica, pot ser, perquè jo parle de defensar Es Jonquet o sóc sòcia del GOB Mallorca, si visc a València. “Perquè vull, perquè em dòna la gana…”, diria el nostre Ovidi.
“Assumiràs la veu d’un poble”, Llibre de meravelles (1971)
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés
Mallorca (II)
L’estada a Mallorca.
Volia repartir aquest viatge entre Menorca y Mallorca perque ací volia posar-me en contacte amb algunes persones per assumptes propis que em lliguen a l’illa i dels quals no vull parlar ací. També volía conèixer la gent del GOB (Grup Ornitològic Balear) i visitar la Trapa, la finca que han comprat i rehabilitat com a espai protegit i per a l’Educació Ambiental. Tothom por anar-hi a visitar-la, però no hi ha accés per carretera, afortunadament, i hi ha que caminar una hora i mitja des de Sant Elm. La gent del GOB em va dir que les activitats de voluntariat que es fan alguns diumenges no es fan en juliol pel calor, però que hi podia anar, es clar.
D’això em vaig enterar només arribar dijous, així que després de comprar-m’hi una camiseta, hagué de replantjar-me la cosa d’anar o no anar-hi. Mentres menjava el desitjat primer cocarroi de la temporada, vaig decidir que ja intentaria pujar jo amb bus algun dia que no fera massa calor. I com que l’allotjament no era prop de cap platja tranquila, vaig anar fent les gestions que havia de fer i dedicarme a visitar la Serra de Tramuntana, que ara en estiu és bon moment per anar-hi, amb més serveis de bus i la tranquilitat que no tenen les zones del sud, amb platges plenes de turistes.
A més en tornar, hi havia activitats al Parc de la Mar, música a Ses Voltes i cinema a la fresca al mateix parc. Molta més vida cultural i per a tots els gustos, sí, però no amb tant de públic com les platges, els restaurats i les discoteques del Passeig Marítim. I el cap de setmana, fins i tot amb “botellón” a la porta de l’hostal. Només hi eren un cotxe amb un grup de xiques, però feien molt de soroll; cridaven ser “borratxes a molta honra”, es veu que és el màxim honor per a aquesta gent però podien haver-se anat al seu carrer a dir-li-ho a la seua familía que segur pagava begudes i cotxe.
Així doncs, assumptes propis, el GOB i la Trapa, visites als pobles de la Serra de Tramuntana que ja relataré i espectacles per la nit al Parc de la Mar. Pel que fa a la ciutat, visites a alguns llocs que encara no coneixia i com que estava pel ponent de la ciutat, visita a tota aquella zona, des d’Es Jonquet a l’Estació marítima.
Una peculiaritat històrica, amb aquest nom des de l’arribada de Jaume I, es la tradicional divisió entre ciutat de Palma i la Part Forana, la resta de terres i villes que foren creant-se. Encara al Diari de Mallorca hi ha una secció amb aquest nom que replega les notícies dels pobles front a les notícies de Palma, les nacionals, internacionals, etc.
La Part Forana i el seu Sindicat, amb un centric per antic carrer d’aquest nom, l’òrgan social i juridic que feia valer els drets de les gents de fora vila quan a la ciutat només vivien els senyors feudals, amb els fantàstics patis de les cases senyorials, i els nombrós clergat que atenia les nombroses esglèsies construïdes en aquells anys sobre la Medina Mayurqa àrab, de la qual només queden, en molt mal estat de conservació, uns banys àrabs.
Tant la gent de la Part Forana com els pescadors d’Es Jonquet quedaven fora de la murada de la ciutat que controlava els accessos de persones i mercaderies. Ara Es Jonquet és un barri amb pancartes als balcons que reclamen “Salven Es Jonquet”, sí dels especuladors inmobiliàris, clar. Però ja tenen tot el Carrer Sant Magí, cor del barri, plens de restaurants de disseny sense massa clientela, al menys quan jo hi he passat.
El Barri, amb els molins fariners que li donaven un aspecte tan peculiar a la zona en la part elevada que ara arriba dalt del Passeig Marítim i abans es prolongava fins el mar, i dels que només queden un parell molt deteriorats (un just vora la discoteca Art-Decó), es resisteix a deixar de ser un barri mariner. Hi era i és el port dels pescadors amb l’esglèsia de Sant Elm, primer patró del mariners, abans que s’acabara imposant l’advocació a la Mare de Dèu del Carme, festivitat que celebren el 15-16 de juliol i que vaig poder viure en aquests díes a Mallorca.
Aquest port de pescadors, ara engolit pels milers d’amarres de iots i velers, encara fa olor a brea. Ha sigut una de les coses que més vaig gaudir per inesperada, per l’autenticitat que li afegueix a un lloc en perill de deixar de èsser, d’autentic. Els moderns vaixells de fibra de vidre sembla que no usen la brea i on són olora més a gasoil.
Olor a brea, pescadors reparant les xarxes al secader del port… i rellotges de sol, de tota mena i alguns de molt complicats, en tota la zona. Al port, un d’aquests rellotges amb indicacions en català-castellà-anglés i francés per a convertir el temps solar en temps “vertader”. Un altre motiu de gaudiment per a mí, que m’agraden els rellotges de sol.
Però…. ah! olorar la brea … quina delícia!
SALVEM ES JONQUET!
*
Mallorca (I)
Foto: Amanecer en Mallorca. Tomada desde una webcam.
DIALOGUILLO
-Cuando crecen las gafas
parecen bicicletas.
Cuando cantan las flores,
cuando adornan los pájaros…
-Oye, oye, que te has equivocado.
Las flores no cantan,
los pájaros no adornan,
ni las gafas parecen bicicletas…
Pero, tú … ¿quién te crees que eres?
-¿Yo? El poeta.
GLORIA FUERTES
Me ha escrito Sonja a través del correo de su hija, espero charlar con ella largo y tendido por teléfono mejor que a traves del ordenador que dice no dominar. Aunque ya nos hemos contado lo más importante.
Esta mañana sonaban en mi cabeza los versos de un poema, incompleto en mi memoria y musicado, que no quise olvidar después de las cambiadas presencias de la comida y la terapeútica siesta.
Ayer Matías Vallés escribía sobre una serie que causa furor, a pesar de los pesares, The Wire, y hoy aparece un artículo en el País que la presenta como serie de culto que se presentará por aquí en DVD en septiembre con el título de Bajo Escucha. A veces pasan estas cosas. “… A veces, algunas veces, el cantor tiene razón, no es sólo su corazón lo que sale por su boca, y esa fuerza no la paran, aunque maten al cantor…” que cantaba, inspiradísima María Ostiz, aquella navarra de vida artística tan breve como acertada.
Y para seguir con poesía y poetas anoto otro artículo de Andreu Jaume que habla de la vida, estancia en la isla y muerte de Klaus Mann. Curiosidades que quiero tener a mano desde aquí. Empieza diciendo que “Mallorca es, como todas las islas, un lugar de exílio”. Estoy de acuerdo, pero añado que salvo para quien allí nació o sólo a trabajar llegó, como es natural. Hay otras personas, cuya alma no descansa ni olvida, para quien es, o acaba siendo, su tierra prometida, su alfa y omega.
Siempre que veo esta foto que tengo también como fondo de escritorio desde de que la tomé, en diciembre, al empezar el período en que los amaneceres son auténticos espectáculos de luz y de color, como la tómbola de Marisol, me trae a la memoria otra canción que asocio a amaneceres pues me despertaron con ella durante quince días en El Regall: “…Faltan sobre mi paleta, colores pasteles que reflejen tanta belleza… lala, li, lo, li, lo, la, la…, lalalala, li, li, li, lo, li, la, lo, li, la”.
De mi estancia en la isla, de jueves a jueves, ya hablaré otro día. Sirva todo ésto de introducción.
Finalmente, hice un esfuerzo y busqué en la memoria hasta que recordé también los primeros versos del poema que me ha acompañado esta mañana, de León Felipe, musicado por Paco Ibañez y aquí lo anoto, que algo tiene que ver con el tema. En negrita los versos que recordaba de buena mañana.
SÉ TODOS LOS CUENTOS
Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy pocas cosas, es verdad,
Pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.
LEÓN FELIPE
*
Horroris causa.
De buena mañana, me dispongo a leer el primer correo que hoy tenía. Una de mis subscripciones a listas de información que me tienen al día de casi todo cuanto acontece y de casi toda opinión interesante que se escribe. Hoy no tenía desperdicio…
En primer lugar un artículo de Alejandro Nadal en La Jornada de México que ha recogido rebelión.org. Trascribo sólo el final, para que se sepa de que va. Puede lerse entero clicando aquí.
Wotan, rey de los dioses en el Walhalla, contrata a los gigantes Fafner y Fasolt para que le construyan un palacio. En pago, les ofrece a Freia, la hermosa diosa de la juventud. Concluido el palacio, Wotan es reprendido por su esposa Fricka: ¿cómo pudo dar a Freia en prenda? Tiene Wotan que convencer a los gigantes para aceptar otro contrato: el pago será una cantidad de oro suficiente para ocultar a Freia de la vista de Fasolt, quien está enamorado de ella. La pasión debe quedar cegada por la codicia.
Pero todo el oro de los dioses es insuficiente: Fasolt aún puede ver por una rendija a Freia. Para taparla, los gigantes reclaman el anillo todopoderoso hecho con el oro robado del Rhin. Wotan tiene que dejarles el anillo que porta una maldición y que terminará por destruir ese orden social. Nadie sobrevivirá: ni gigantes ni dioses. Otro orden social vendrá. El de la especulación financiera, que no tiene fin”.
Y para acabar, esta otra información sobre unos libros de texto escolares de EEUU. El artículo viene titulado “La Amazonía en los libros de texto de EEUU” y como procede de kimetz.info que no plantea problemas de copyright sino que pretende divulgar su información lo más ampliamente posible, lo transcribo totalmente. Puede verse aquí, los comentarios que ha ido añadiendo la gente no tienen desperdicio.
“La amazonía segun un texto escolar en los EEUU (kimetz Kolektiboa)
Publicamos el texto de geografía de 6to. Grado en EE.UU. donde se señala, que ellos tomaran el control del Amazonas para salvaguardar el agua y el oxígeno del planeta.
Los libros de geografía de USA están mostrando el mapa del Brasil amputado, sin el Amazonas y el Pantanal. Están enseñando en las escuelas, que estas áreas son internacionales. En otras palabras, ellos están preparando a la opinión pública norteamericana para dentro de algunos años poder apoderarse de este territorio brasileño y de los países limítrofes.
Si alguien tiene duda que en los Estados Unidos existen mapas del Brasil sin el Amazonas, vean la página del libro anexo, donde la Amazonía está marcada como bajo la responsabilidad de los Estados Unidos y de las Naciones Unidas.
En el libro se menciona que esta está localizada en América del Sur, una de las regiones más pobres del mundo, es parte de ocho países diferentes y extraños, irresponsables, crueles y autoritarios, pueblos crueles, de trafico de drogas y además, son pueblos incultos e ignorantes, pudiendo causar la muerte de todo el mundo dentro de pocos años…
Esto explica la “Operación Colombia”, tropas norteamericanas (¡80 mil hombres!) en Surinam – Guayana); la apropiación de la base de la Fuerza Aérea Brasilera; lanzamientos de cohetes de Alcántara; la intención de los Estados Unidos de colocar una oficina de la CIA en la triple frontera (Foz do Iguazú) y la implementación de DOS bases militares en la Argentina, una en la Patagonia y otra próxima a Buenos Aires.
TEXTO TRADUCIDO
… al norte de América del Sur, una extensión de tierra con más de 3.000 millas cuadradas.
3.5-5.- PRIMERA RESERVA INTERNACIONAL DE LA SELVA AMAZÓNICA
Desde mediados de los años 80, la más importante floresta del mundo pasó a ser responsabilidad de los Estados Unidos y de las Naciones Unidas. Es llamada FIRAF (Primera Reserva Internacional de la Floresta Amazónica), y su fundación fue dada por el hecho de que la Amazonia está localizada en América del Sur, una de las regiones más pobres del mundo y cercada por países irresponsables, crueles y autoritarios. Fue parte de ocho países diferentes y extraños, los cuales son en su mayoría, reinos de la violencia, tráfico de drogas, ignorancia y de pueblos sin inteligencia y primitivos.
Podemos considerar que esta área tiene la mayor biodiversidad del planeta, con una gran cantidad de especimenes de todos los tipos de animales y vegetales. El valor de esta área es incalculable, pero el planeta puede estar seguro de que los Estados Unidos no permitirán que estos países Latino Americanos exploten y destruyan esta verdadera propiedad de toda la humanidad. FIRAF es como un parque internacional, con severas reglas para la explotación.
Podemos ver la localización de la reserva Internacional. Forma parte de 8 países de América del Sur: Brasil, Bolivia, Perú, Colombia, Venezuela, Guyana, Surinam y Guyana Francesa. Algunos de los más pobres y miserables países del mundo.”
Sin más comentarios por mi parte que yo, como J.L.Sampedro en el artículo de hoy en el país, no soy antiamericana pero… algunas de las cosas que hoy en día hacen sus dirigentes me recuerdan a los nazis.
Sampedro, gran persona y escritor, quien también dice, a sus muchos años, de su relación con la vida, que ésta es “su reina y señora”. Ud. sí que sabe!
AH! Mientras escribía este post se ha puesto en contacto conmigo Sonja, después de que ayer encontrase por casualidad un blog que SÍ, ha resultado ser de su hija. Me ha alegrado el día… tanto tiempo intentando localizarla. Está en Canarias, divinamente.
*
Indignante, en Valencia F-1 sí… pero patines no!
Al Levante-emv digital de hoy la notícia cuyo titular anoto: “El ayuntamiento lleva adelante la ordenanza de patines pero suaviza las sanciones. Las multas serán las mínimas de 90 euros excepto en casos excepcionalmente graves”
Digo yo que por que no multan en casos excepcionalmente graves nada más.
Y es que patinar, ir en bici (seguro que aprovechan y multan también por ir en bici), etc. es muy peligroso para sus negocios (gasoil, biodiesel, gas natural… que más da). El sector energético es uno de los principales mediante el cual se enriquecen, “democráticamente” alegan, que cualquiera puede ser socio-accionista de Endesa o Gas Natural….ja!
No vaya a ser que dejemos los vehículos contaminantes y el consumo decrezca y se mejore el problema de las emisiones de CO2 a la atmósfera. Sí, hay ironía en mis palabras, como no.
Como no cuando cada día encuentro el cinismo de quienes deberían preocuparse de solucionar los problemas de sus ciudadanos (votantes o no, que bien que dicen al día sigiente de las elecciones que van a gobernar para todos, Ja!… sobre todos y para sus intereses, está bien claro).
En esta ciudad que ha construido en un año un circuito de F-1 que agrada a Ecclestone, mira que cosa, y que traerá gente a la ciudad, sí… pero que supone un atentado ecológico no menos grave que otras cosas que hacen Al MISMO TIEMPO que organizan en la ciudad congresos contra el cambio climático en los que hacerse fotos y salir en la prensa.
En esta ciudad no se podrá patinar… sin ser multado/a.
En esta ciudad faltan plazas escolares y en muchas escuelas que hay hace falta una buena rehabilitación.
Esta ciudad arrastra un déficit público nunca conocido. Ya sé que soy pesada y me repito. En la Universidad hace meses tienen problemas para cobrar! Y más que no cuento… Desde luego no tengo forma de ser positiva en mis percepciones de como hacen las cosas.
Foto: Cartel de Massa critica con la actual alcaldesa Rita
En fín, con cierto miedo me he vuelto a pesar. Sólo unos días de vacaciones, y no es que haya descansado mucho que digamos, y he subido un kilo y medio. Muy bien por mi misma. Espero volver a mis 49 kilos habituales y no volver a perder peso o al curso próximo estaré de baja por estrés laboral, como tantos/as de mis compañeros/as. Y como se dice por aquí… que trabaje Rita, la cantaora… (quien avisa no es traidor/a).
*
Cristales de sal.
Foto: Tomada sin ánimo de lucro de del Flick de Alex Argento (uy, los copyrigths). http://www.flickr.com/photos/roslieyaxel/280956336/in/photostream/
“Debe haber algo extrañamente sagrado en la sal: está en nuestras lágrimas y en el mar.” Khalil Gibrán (1883-1931) Poeta, filósofo y artista, nacido en el Líbano.
En la naturaleza sí existe el cubo, la red cúbica, el sistema cúbico de cristalización.
Y no es casual el empeño puesto desde el ámbito docente para, desde todas las áreas posibles, acabar con ideas preconcebidas desde el mito, el estereotipo cultural o la falta de cultura científica.
En mi clase se hace cada año el experimento sencillo y de fácil realización (más vale ya que los centros de primaria quedaron sin laboratorio) de convertir agua salada en cristales de sal y observarlos a la lupa.
Algo tan simple que pretendo que no olviden a base de teatralizar mucho la cosa: incluso si el alumnado es suficientemente infantil hablamos en principio de “magia”. También pretendo iniciar de forma amena el gusto por el estudio de los cristales en la naturaleza, como minerales que son…
Otros compañeros/as, cursos posteriores o la ESO, promueven la búsqueda fotográfica de formas geométricas en la naturaleza. Recuerdo una exposición de fotos en un instituto que me pareció estupenda.
Sorprenden las espirales (sucesión de Fibonacci en matemáticas). Y que decir de los fractales…
Este post está dedicado a todos aquellos adultos/as que siguen pensando que la línea recta y la Naturaleza no tienen nada que ver. Líneas rectas, ejes y grupos de simetría configuran la estructura interna de los sólidos cristalinos. Tiene que ver, pues, con las fuerzas de creación de este planeta, distintas a la lluvia y el viento, las fuerzas que erosionan paisajes dando ese aspecto redondeado a montañas y piedras.
Especialmente dedicado al escultor que trabaja piedras. Reconozco que algunos de sus trabajos me gustaron cuando finalmente visité la exposición en la galería Encant de Maó. Pero la noche anterior, mientras esperaba la cena, había leído una entrevista que le hacían en Es Diari de Menorca en la cual afirmaba rotundo que el cubo no existe en la Naturaleza, que es cosa del hombre, sus casas, etc. Espantada, más que encantada vi su obra al día siguiente con otros ojos.
Bueno, él puede seguir pensando como quiera… y enorgullecerse de ser artista (se define en la entrevista como un delincuente que roba piedras para liberarlas) y haber elegido no tener nómina. Pero a mi me gustaría poder hacerle llegar esta foto, y vaya que lo voy a intentar… para evitar que siga con un concepto básico erróneo. El cubo existe en la naturaleza y tiene una belleza peculiar para mí.
Otro concepto erróneo al que llegan ciertos artistas, creo que al abstraerse tanto de la cotidianeidad de los humanos con nómina, es pensar que estas nuestras raquíticas y limitadas nóminas, cuando no congeladas, amenazadas por la crisis, pueden servir para comprar una de sus obras.
Y conste que algunas de ellas me parecieron muy bonitas, especialmente las piedras planas y en concreto una que me recordaba una ciudad en la luna.
Per acabar, buscando la foto he encontrado un interesante artículo sobre una nueva aplicación de los cristales de sal como nueva fuente de luz coherente.
“Las fuentes de luz coherente han sido hasta ahora y durante los últimos 50 años el láser común y los láseres de electrones libres. Las aplicaciones de esta nueva fuente de luz pueden llegar ser importantes en medicina.
La luz coherente es una luz un poco especial. Todos sus fotones tienen la misma frecuencia, o lo que es lo mismo, cada tipo de láser tiene un color específico. Es lo que llamamos monocromático. Además todos ellos parecen ponerse de acuerdo y oscilan exactamente de la misma manera, las crestas y valles de sus ondas coinciden (están en fase) y no se producen interferencias destructivas. La luz láser es por esta razón tan potente e intensa”.
Mira por donde he aprendido algo hoy… Estupendo.
*
Menorca (III)
III. Records de Menorca
A més dels paisatges admirats i les sensacions viscudes (les negatives també, sempre lligades als preus de bars i restaurants al menys en aquestos mesos d’estiu… i a l’excés de iots per tot arreu i de construccions que desentonen amb l’entorn de l’illa), el record més preciat és el de l’amistat amb el Sr. Lathar i els llibres que em va regalar (bilingües català-alemany y castellà-alemany l’últim).
En arribar a casa hi era ja la seua carta. Un altre llibre i fotocòpies d’un article publicat per ell fa poc sobre l’origen de les “taules menorquines” que vull deixar ací… encara que després he trobat la versió digital del Culturàlia on es publicà i es pot llig millor.
La seua conversa inteligent i l’amor que sent per Menorca i tot allò que és d’ací, com ara la llengua i cultura… van ser decisius per a que el tractés. Però a més a més, és un home tan atent, educat i amable, que la seua amistat ha sigut per a mí uns dels plaers de l’illa. Amistat que espere seguir cultivant…
Més records… el Toro, a més de vistes de tota l’illa és una muntanya excepcional, amb una energia especial.
Les Cales solitàries que encara es troben, les aigües transparents que dònen a les platges colors fascinants, la posidònia que encara les protegeix, les aus, papallones i plantes, i les seues pedres, algunes cinq vegades mil.lenàries que hi encara són, testimoni mut de tot el què per aquestes terres ha passat, vingut i anat.
Records… Milers de fotos i unes avarques blaves com el mar que tant m’agrada que m’he comprat, junt a un calendari per al 2009.
I l’Emilio, a qui no vaig tornar a veure i no el vaig poder convidar a una cervesa com havía quedat en fer, i la resta de la gent amb qui vaig parlar al bar de l’hostal, inclós el propietari-cambrer, a qui havía d’insistir per a què em posés l’ensaïmada cada matí.
*


















