Archive for Abril 2009
Crònica de la vaga d’ahir.
Bé, el seguiment va ser nombrós. La guerra de xifres habitual està als informatius i periòdics d’avui. Però, a pesar de què després de les vacances de pasqua la gent no estava tant mobilitzada com en la convocatòria del 28 de desembre que finalment cancelaren, confiant en arribar a acords amb conselleria, la realitat és que la vaga va tenir elevada incidència i per tant va ser un èxit de seguiment (70-80 % de promedi).
Finalment, sembla que els redactors de Canal9, alguns dels quals han denunciat que els censuren, pugueren informar de la manifestació de la vesprada. Fins i tot eixíem les companyes del cole en primer plànol! He trobat aquest video d’un altre canal valencia InfoTV, que puja coses a youtube i el puc posar ací.
Per al conselller Font de Mora, a quí deuen de xiular-li les orelles de tant que es demana la seua dimissió, aquesta és una vaga amb intencionalitat política. Per a ell les nostres reivindicacions no són reals, ell NO treballa als centres públics i els seus fills NO van a l’escola pública i no ho sap…
Pot ser acabe tenint raó i ja no tinguem més objectiu que derrocar el gobern Camps, que per altra banda ha fet molts mèrits per a caure… però de moment estavem reclamant que s’atenga les necessitats de les escoles valencianes, de les que acullen als fills dels treballadors i treballadores, amb un nombrós increment d’alumnat inmigrant que no s’ha vist acompanyat de dotació de professorat ni de recursos econòmics.
A més, mentre esperavem que començara la manifestació, un grup de la Plataforma, convidat a la sessió de la Comissió d’Educació del Parlament per Esquerra Unida, van ser expulsats de la mateixa amb l’excusa de què no cabíen. També hi ha un vídeo d’això… on es comprova que ens tracten com a xiquets, com si el Parlament fòra seu, i de forma dictatorial.
Més sobre aquesta notícia, al Levante-emv.
A més, la galería de fotos del Levante-emv.
Conselleria diu que va ser un fracàs. Que enganyen a qui puguen.
I per acabar, una foto de la nostra pancarta reciclada d’un cartell que fèrem al cole, ja aparegut en un altre post. Va tenir molt d’èxit . Una companya li va fer la titola a Camps (pansida, que està passant-ho mal aquests díes…) ficant el dit per un dels forats que haguerem de fer-hi per a que no es trencara amb el vent. Vam riure a muntó.

*
28A: Vaga a l’ensenyament valencià.

23:09 – Una foto de la mani, que ha tingut una assistència massiva. Ja pujaré més, estic cansada.
16:54 hores: Informació del seguiment de la vaga . Com sempre, Canal9 no informa de la mateixa. Patim una dictadura ppera. Me’n vaig a la manifestació.
Com que el centre on treballe té un alumnat molt específic i no estava segura que es posaren en vaga ja que la majoria de famílies té problemes per atendre els fills per les condicions en què treballen i necessiten deixar-els al menjador, no tenía clar si em posaria en vaga. Sí tenía clar que motius no falten, fins i tot per a una Vaga General.
Però l’assitència ha sigut molt poca, només un 20% del alumnat estava aquest matí al centre i he decidit posar-me en vaga.
* Sé que al conseller Font de Mora se la replamplinfa que hi haja vaga i que pot ser s’alegren d’estalviar-se uns diners amb els que ens descontaran de la nòmina per aquest dia. Però pot ser servisca d’alguna cosa i ho intentarem.
Y cierto tufillo…
LAS CONVERSACIONES
En las líneas que siguen se transcriben las dos conversaciones entre Camps y Pérez, difundidas por “El País”.
24 de diciembre 2008
· Alvaro Pérez (El Bigotes), jefe de Orange Market en Valencia: Presidente.
· Francisco Camps, presidente valenciano: Feliz Navidad, amiguito del alma.
· A.P.: Oye… que te sigo queriendo mucho.
· F.C.: Y yo también… tenía que haberte llamado, te quería haber llamado para contarte todo, como fue, para decirte que tienes un amigo maravilloso, Romero, y que el otro es un tipo excepcional, ¿eh?
· A.P.: Vale, me alegro, pero me han ido informando puntualmente de todo.
· F.C.: Ya, ya lo sé,pero sobre todo para decirte que te quiero un huevo.
· A.P.: Bueno, que… contarás muchos años con mi lealtad, ¿vale?
· F.C.: Perdona, ¿durante muchos años? No, hijo de puta, durante toda tu vida. Ja, ja…
· A.P.: Por eso, tío, es que espero que sean muchos.
· F.C.: Ya, pero bueno, no tienes que decir durante muchos, porque eso tiene un límite y caducidad, durante toda tu vida…
· A.P.: No, llevas razón, siempre me tienes que… ¿ves? Es la ventaja de estar todos los días delante de un micro.
· F.C.: Exacto.
· A.P.: Tu caudal de palabras, tu facilidad de palabras… Te quiero mucho a ti y a tu familia, ¿vale?
7 de enero de 2009
· A.P.: ¿Has leído mi tarjetón?
· F.C.: Muchísimas gracias, ¿eh?
· A.P.: Bueno, escucha, tu… ¿Has leído mi tarjetón?
· F.C.: Sí, sí, sí…
· A.P.: Bueno, pues fíjate si te debo…
· F.C.: No, no, nada.
· A.P.: Sí, sí, si.
· F.C.: Bueno, yo quiero que nos veamos con tranquilidad para hablar de lo nuestro… que es muy bonito.
· A.P.: Cuando tu quieras, y te dejen, y puedas…
· F.C.: Un abrazo muy fuerte, te paso con Isa.
· Isabel (la mujer de Camps): Álvaro.
· A.P.: Hola.
· I.: Con el mío te has pasado veinte pueblos.
· A.P.: Si es un detallito, hazme caso.
· I.: Un detallito, ja, ja, ja.
· A.P.: Qué dices..
· I.: Bueno, no, es lo tenemos que hablar, ¿eh?
· A.P.: Cuando tu quieras.
· I.: Detenidamente… no, en serio.
· A.P.: Vale, vale. ¿Le ha gustado a Isabel el suyo?
· I.: Bueno, de eso también tenemos que hablar, es que le está pequeño. (…)
· A.P.: No te preocupes por eso. Pero.. ¿le ha gustado la medallita?
· I.: Sí, le ha encantado.
.
.
.
*
Més aromes als carrers.
També de camí cap al treball, prop dels tarongers dels que n’hi parlava en algun altre post, passe per dues zones amb uns arbres que en aquests díes floreixen i tenen un aroma molt agradable.
És la “Melia Azedarach” o “Gesmiler de Pèrsia”. Té moltes floretes blanques amb un poc de lil.la rosado. Uhmmmm…. camines, olores i sents un aroma dolç i penetrant.

*
El tarannà de Font de Mora
Fa uns díes, quan es va anunciar la convocatòria de la vaga en Educació prevista per al 28 d’abril per la FAPA (Federació d’associacions de Pares i Mares) i els sindicats majoritaris, es va poder sentir a les notícies, no de canal9 on tot són meravelles… crec que en els informatius territorials de TV1, la reacció i declaracions del conseller d’Educació.
La resposta a la pregunta de la periodista que volia saber que opinava al respecte va ser (en castellà, clar, com és tradicional entre aquesta gent):
- Bueno, en Cataluña han habido tres huelgas este curso.
I es va quedar tan panxo.
Crec que el que va callar, però s’entenia pel seu to irònic, devia de ser alguna cosa com:
- O sea que aún tendrán que hacer dos más para estar a la par.
Aquest és el tarannà no només d’aquest home, sinò del pp valencià i la seua dictadura majoritaria.
I el seu somni, recobrar el poder al govern central ( no han acceptat que perderen les eleccions) i seguir fent negocis…
*
Final de les vacances.
Demà tornarem al treball. A València encara és festiu hui.
El nostre pardalet, un “periquito” que ens regalaren es va escapar fa un parell de díes. Sempre tenía la gàbia oberta per si volia eixir. Quasi nunca eixía per la casa però a vegades estava a la porteta i crec que li agradava poder fer-ho. A pesar que la gàbia estava prop de la porta de la terrassa no s’escapava.
Però l’altre dia es va esglaiar per algú moviment brusc que feia jo a la porta i va eixir volant cap a fora. No l’hem tornat a veure. Hem deixat la gàbia fora per si tornava, però res.

El tire a faltar amb el seu cant tan poc melodiós… Sempre cridava quan sentía l’aigua i l’agradava escoltar música, a la qual intentava acompasar el seu cant.
Espere que el seu instint l’haja portat a algun lloc on trobe aliment i companyia, pot ser als arbres del parc…
*
Reencuentro a Bernardo Atxaga
Al documentarme sobre la próxima, aunque aún lejana, visita al Parc Natural de Mondragó encuentro entre sorprendida y encantada un texto de Bernardo Atxaga titulado “26 piedras para Eduardo Chillida”. Está en un blog que cuenta de unas actividades realizadas a partir de una visita al parque y que utiliza el texto como pretexto, como elemento motivador a la misma. Me ha gustado la idea, a mi también me fascinan las piedras y también creo que si se las atiende, las piedras cuentan…
Ayer oía alguna notícia en la tele sobre este autor, conocido especialmente en Euskadi donde es uno de sus principales escritores tanto en euskera como en castellano. Una de sus más reconocidas novelas, Obaba, ha sido llevada al cine en 2005 por Montxo Armendariz . Y hoy le vuelvo a encontrar.
Para mí, es el autor de “Nikolasaren abenturak eta kalenturak. (Aventuras de Nicolasa )”, un cuento editado en euskera en 1979, que mi hijo disfrutó en su infancia regalo de sus abuelos de Santurce, con unas deliciosas ilustraciones. Debí regalarlo a alguien cuando nos trasladamos.
Pero Bernardo Atxaga es mucho más.
Seudónimo de Joseba Irazu, nacido en Asteasu (Guipuzcoa) en 1951 es un poeta y novelista reconocido. Desde 2006 es miembro de la Real Academia de la Lengua Vasca (Euskaltzaindia).
“Publicó su primer libro de poemas Ziutateak (Las ciudades) en 1976, y dos años más tarde Etiopía, por el que le fue concedido el Premio de la Crítica. A lo largo de las dos últimas décadas ha publicado más de una veintena de libros de literatura infantil y juvenil, ha realizado guiones radiofónicos y obras teatrales y ha mantenido una estrecha relación con la música vasca, para la que ha escrito numerosas letras de canciones. Pero su mayor impacto literario le ha llegado a través de sus novelas, con las que ha obtenido un gran éxito, y que han sido traducidas a varios idiomas. La primera, Bi anai (Dos hermanos), fue Premio de la Crítica 1985, y Obabakoak (Los de Obaba) de 1988, obtuvo el Premio de la Crítica, el Euskadi y el Nacional de Literatura. Considerado ahora mismo el autor más representativo de la literatura vasca, ha publicado también recientemente en castellano las novelas El hombre solo y Esos cielos. Entre las vanguardias y el realismo mágico, en sus obras tiene un gran protagonismo la naturaleza y sus personajes suelen ser gentes del pueblo vasco, enfrentados a ese paisaje y a las condiciones sociales de nuestro tiempo” (datos de la web).
Encuentro otra página que habla de Atxaga y que contiene un poema que no quiero dejar de añadir a este post
Escribo en una lengua extraña
Escribo en una lengua extraña. Sus verbos,
la estructura de sus oraciones de relativo,
las palabras con que designa las cosas antiguas
-los ríos, las plantas, los pájaros-
no tienen hermanas en ningún otro lugar de la Tierra.
Casa se dice etxe; abeja erle; muerte heriotz.
El sol de los largos inviernos, eguzki o eki:
el sol de las suaves y lluviosas primaveras,
también eguzki o eki, como es natural;
Es una lengua extraña, pero no tanto.
Nacida, dicen, en la época de los megalitos
sobrevivió, lengua terca, retirándose,
ocultándose como un erizo en este lugar
que ahora, gracias precisamente a ella,
muchos llamamos País Vasco o Euskal Herria.
Sin embargo, su aislamiento no fue absoluto:
gato es katu; pipa es pipa; lógica es logika.
Como concluiría el príncipe de los detectives,
el erizo, querido Watson, salió de su madriguera
y visitó muchos lugares, y sobre todo Roma.
Lengua de una nación diminuta,
lengua de un país que no se ve en el mapa,
nunca pisó los jardines de la Corte
ni el mármol de los edificios de gobierno;
no produjo, en cuatro siglos, más que un centenar de libros:
el primero en 1545; el más importante en 1643;
el Nuevo Testamento, calvinista, en 1571;
La Biblia completa, católica, allá por 1860.
El sueño fue largo, la biblioteca breve;
Pero, en el siglo veinte, el erizo despertó.
(Bernardo Atxaga, Nueva Etiopía, El Europeo, 1996)
* Desde la República de las Letras, donde se refugia mi razón siempre que puede. Emocionado el corazón.
Males notícies del concurs
Mala sort en la resolució provisional i sense massa possibilitats de que canvíe en la definitiva que eixirà en maig-juny. He sortit cap a casa després de veure en internet que no m’han adjudicat cap de les places demanades. En dos dels centres no n’hi havia vacants. I a més a més s’ha posat a plovisquejar fins a Calamocha. Tot plegat, dia trist.
Encara he pogut parar a veure el pont romà que hi ha al riu Pancrudo, en Lechagos, a la vora de la carretera. Està molt be conservat i es pot passar per damunt. Això m’ha dit un xic que pescava truites al riu un poc més avall del pont.

Queden molts records i sensacions agradables d’aquests díes, però una de les coses que m’ha emocionat especialment ha sigut veure en una casa propera al balneari unes plantes cultivades de les que al poble on vaig naixer deiem “zapatitosdelniñojesús”.
No havia tornat a veure aquestes plantes des de què era xiqueta. S’han extinguit als llocs on solia veure-les. Com els “cucs de llum”, ja no en queden on hi havia.


* Tan relaxada, que no puc ni sentir-me disgustada, però ho estic.
Relax y baños termales.
Como no suelo cuidarme demasiado, esto me parece una maravilla. No es comparable a Caldea, el mítico balneario de Andorra, pero las aguas sulfuradas de este sitio parecen ser realmente buenas para la piel. Y los chorros de agua alivían de verdad las cervicales. Al principio cuesta acostumbrarse al olor a huevo podrido, pero rápidamente deja de ser molesto.

El sitio, en el valle de Jiloca, es un balneario de 1848 recien rehabilitado, con la zona termal totalmente nueva. Además hoy luce el sol, pero aún se ve nieve en los montes próximos y esta mañana el campo estaba heladico como dicen por aquí. En el campo de enfrente, junto al rio hay unos perales, en flor.

Esta mañana visité Calatayud, a sólo 4 km. pero no pude ver Bibilis, la antigua ciudad romana de los alrededores. Me vuelvo al agua hasta que aguante, ésto cansa más de lo que parece. Mañana a casa, a ver si sale el concurso de traslados de una vez.
*
Sense cap acord amb Conselleria d’Educació: Vaga convocada
Amb la presió de la FAPA, els sindicats recolzen mobilitzacions i convoquen vaga el 28 d’abril. Els motius: Conselleria no posa cap acord per escrit. A més continuen els expedients a directors de centres, l’últim amb tres anys d’inhabilitació, sense sou.
http://www.fev.org/fontdemoradimissio/10raons.html
*