Desagradable sorpresa.
Ahir vaig anar a pesar-me. I hi tornem… Ara en 16 d’index de masa corporal. Hauré de pesar-me en alguna altra farmàcia.
Gran disgust que he pillat. Després he pensat que és l’excusa perfecta per agarrar-me una baixa. Si cal…
El pitjor és que és veritat. no és cap escusa i hauria d’agarrar-me una baixa, però vull acabar el curs, que ja em val!
*
Diumenge de cabòries…
Ahir va ser un diumenge que va començar amb records de Robert, la Marta, San Roque, J. Carlos, La Línea, Vicente y Luis, Tomás, Jordi, el Negro, etc. En realitat, havia estat recordant Ezcaray i un lluç amb mahonesa a altes hores de la nit, l’Ariel. Uns records em van anar portant a altres. La Marta… el viatge a Donostia en la tardor de 1977, l’escapada a Logroño, el carrer del Laurel i el Merlin, el carajillo de negrita, les castanyes, Xavi i Quique…
I Sonja… s’enrecordarà Angel de Sonja. Crec que no… Sonja, a qui crec vaig veure a L’Escala, però no puc estar segura… com m’agradaria retrobar-la o saber d’ella…
Realment, m’ha donat per retrobar gent. M’agrada saber com estan, si els va bé…
I no vaig anar a sentir jazz a l’octubre… ni a cap lloc. Feina, feina i feina… Algún dia hauré ordenat els armaris i els papers de la prestatgeria.
Aquest matí tres correus del nodo 50 i un messatge particular. Molts embolics i moltes ganes de marejar la perdiu. Algú/na es pensa coses que no són. Que li hem de fer… I d’excursió a la fàbrica de Danone, on ens han explicat la historia de la primera fàbrica de iogourt d’Espanya, inicialment el laboratori cassolà de N’ Isaac Carasso, fundador després de la fàbrica Danone. El seu fill major es diu Daniel, li deien Dan, i per això pensaren en “Dan-one” com a nom comercial del seu producte. Que curiós!
*
Plou, tres díes fa que plou.
Hui he despertat i aviat he sentit ploure. També dels meus ulls eixia una mena de pluja, incontrolada. La desolació, pot ser.
I mentre prenc el café, i espere, estic pensant en com entrarà l’aigua al cole, pel badall que ha tornat a obrir-se al sostre. Clar no en té encara un pam d’ample i per tant, segons l’arquitecte que ha vingut a veure la cosa, no hem de preocupar-nos.
Però jo, sense preocupar-me massa, es cert, no puc deixar de pensar en com estarà el dilluns el cole. Quina irresponsabilitat! I més val que no haurà un lleuger tremolor de terra, que si no… això tampoc li preocupa a ningú.
Jo vull terminar el curs, es cert, i per això no m’agarre una baixa ja. Però pot ser encara canvie d’opinió.
N’ estic molt quemada.
Fotografia de Walter de Maria, tomada en su lihgtninfield . El vaig coneixer gràcies al meu fill, quan estudiava Història de l’Art de 1er.
Ah, l’art contemporani…! Al respecte vaig descobrir coses molt interessants… i aquests artfacts.net. De la Fira de Vic ja en parlaré un altre dia. Ah, també molt interessant un article sobre una actriu i el teatre romà de Mèrida i el seu renaixement cultural.
I espere … i replegue coses d’ací i d’allà i arregle armaris. Ja falta poc.
*
La Mallorca que estime.
http://es.youtube.com/watch?v=tw3gDav09oY
No està perduda, no.
És la Mallorca que ens fascina.
Molta gent lluitem per que no es perda sota el pes de d’especulació i altres coses.
És la Mallorca de “dançaires” i “hondaires”. De xirimiters. De tantes espècies animals i vegetals endèmiques i no sempre protegides. D’una història amagada. Del temps sense història. De tanta bellesa.
La Mallorca que sempre va amb mí. La que m’espera.
Molt més que un somni.
*
HOMENATGE A L’INFANTESSA.
Records del Filing (Castelló): Música Psiquedèlica.
El Filing era i és un pub de Castelló al que hi anava amb Goyo i Anna quan estava per Castelló la temporada que vaig passar al Carbo. Encara hi és, però está, com tot, molt canviat… Quins records… Quina gent més autèntica…
Hi havia un disc de Bloque, “ Hombre, Tierra y Alma” que m’agradava molt i em vaig anotar les lletres d’unes cançons…
i aquesta tampoc no en té desperdici… questions de gènere a part…
UNA POSIBILIDAD
No deseo ser
el maestro que quiera enseñarte
algo en que creer y confiar
buen amigo.
Sólo por si sirve diré:
Que defiendas tu modo de vivir,
busca el amor en su forma más sincera
y crea en tí un apoyo para los demás.
Tu esencia representa eternidad
por lo mucho que llevas dentro.
Eres libre, pues sabes.
El miedo, la ignorancia y la superstición
hundieron al hombre por siglos,
sepárales de tu lado.
Eres Dios, de él vienes…
*
És primavera, ara sí…
Un dels “àrbres de l’amor”, polèmics del seu cost, de la plaça de l’Ajuntament. Plenament florits.
La vida pot ser la dura i cruda realitat que és, fins i tot per a quí hem nascut al primer món; pero a mí, afortunadamente, no em deixa de fascinar.
Aquest díes he llegit una noticía dels disturbis a Tirso de Molina el 29 d’abril passat. Hi en parlava d’un amic a qui fà molt de temps que no veig i que pot ser ara re-trobe. Em fà molta il.lusió.
És primavera al meu cor.
*
León Felipe.
En León, en otoño de 1887, descubrí a León Felipe en los libros de una biblioteca. Un gran gozo, entonces, y ahora que lo recuerdo.
Me impresionó tanto que quise que todo el mundo lo descubriese y escribí sobre él en Nexus, la revista que intentabamos sacar adelante un grupo de personas que conocí en la universidad, (iba de oyente a la escuela de Magisterio en aquel momento… jajajaja que tiempos).
Lo encontré esta mañana cuando iba a hacer otra cosa. Como dice este poeta en otro de sus poemas, yo también creo que a veces el hombre propone y el viento dispone.
Descubrí muchas cosas y personas interesantes en León en aquel momento. Lástima no haber vuelto a verles en este último viaje.
Uno de los poemas que más me impresionaron y anoté en un papel que aun guardaba y he vuelto a encontrar:
Y la doctrina creció, creció, creció.
Y tuvo que meterla en un arca
Como la del viejo testamento.
Y el arca creció, creció, creció.
Y tuvo que llevarla a una casa.
Entonces nació el templo.
Y el templo creció.
Y se comió al arca.
Y se comió al hombre y a la doctrina escrita
que guardaba en el bolsillo interno del chaleco.
Luego vino otro hombre que dijo:
El que tenga una doctrina que se la coma,
antes de que se la coma el templo;
y que su cuerpo sea bolsillo,
arca y templo.
Acabo de leer un artículo de opinión en el Levante que se puede ver aquí. Bueno, no va mal el domingo.
Los calamares casa Vicen, recien hechos, “de casa”, de antología.
* Disculpeu el cacau dels tipus de lletra i altres cacaus implícits en l’artícle.
*
Ahir a la platja, milotxes …(dedicat a Diego).
De vacances, uhmmmmmmmmm fins dimarts.
*
*
Encara que no he sigut tan afortunada com els dos acertants dels bolets de l’euromillones (només de segona, més de 250 milions d’eurillos), un a Saragossa i un altre a Mérida… ací estem gaudint dels últims moments de les vacances de Pasqua. Unes vacances molt merescudes…
Aprofite per escriure unes notes intimistes del viatge a León al nou Moleskine.
I cinema, cinema africà al Institut Francés de València. “En attendant le bonheur” de Abderramane Sissako (Mauritania, 2003) 95 min. Impressionant.
I l’exposició sobre Tipografies que m’esperava a l’Octubre, Centre de Cultura Contemporanea de València. Molt bona, especialment unes quantes obres aportades, que comentaré próximament.
Sí, la sala està al soterrani de l’edifici i conté part de l’antiga muralla de la ciutat.
I reflexionar… malgrat el soroll que hui diumenge tenim al carrer Sueca, encara desmontant els llums de la falla.
I remirar-me dins. I alegrar-me per qui en aquest “rio revuelto” del “sálvese quien pueda” tira endavant fidel a sí mateix, si més no.
I somniant. Somniant un món millor per a molta gent.
*
