He encontrado este hayku revisando mis favoritos de internet. Me gustó mucho en su día y guardé la web.

Me parece precioso.

Ahir vaig anar a pesar-me. I hi tornem… Ara en 16 d’index de masa corporal. Hauré de pesar-me en alguna altra farmàcia.

Gran disgust que he pillat. Després he pensat que és l’excusa perfecta per agarrar-me una baixa. Si cal…

El pitjor és que és veritat. no és cap escusa i hauria d’agarrar-me una baixa, però vull acabar el curs, que ja em val!

*

Ahir va ser un diumenge que va començar amb records de Robert, la Marta, San Roque, J. Carlos,  La Línea, Vicente y Luis, Tomás, Jordi, el Negro, etc. En realitat, havia estat recordant Ezcaray i un lluç amb mahonesa a altes hores de la nit, l’Ariel. Uns records em van anar portant a altres. La Marta… el viatge a Donostia en la tardor de 1977, l’escapada a Logroño, el carrer del Laurel i el Merlin, el carajillo de negrita, les castanyes, Xavi i Quique…

I Sonja… s’enrecordarà Angel de Sonja. Crec que no… Sonja, a qui crec vaig veure a L’Escala, però no puc estar segura… com m’agradaria retrobar-la o saber d’ella…

Realment, m’ha donat per retrobar gent. M’agrada saber com estan, si els va bé…

I no vaig anar a sentir jazz a l’octubre… ni a cap lloc. Feina, feina i feina… Algún dia hauré ordenat els armaris i els papers de la prestatgeria.

Aquest matí tres correus del nodo 50 i un messatge particular. Molts embolics i moltes ganes de marejar la perdiu. Algú/na es pensa coses que no són. Que li hem de fer… I d’excursió a la fàbrica de Danone, on ens han explicat la historia de la primera fàbrica de iogourt d’Espanya, inicialment el laboratori cassolà de N’ Isaac Carasso, fundador després de la fàbrica Danone. El seu fill major es diu Daniel, li deien Dan, i per això pensaren en “Dan-one” com a nom comercial del seu producte. Que curiós!

*

Hui he despertat i aviat he sentit ploure. També dels meus ulls eixia una mena de pluja, incontrolada. La desolació, pot ser.

I mentre prenc el café, i espere, estic pensant en com entrarà l’aigua al cole, pel badall que ha tornat a obrir-se al sostre. Clar no en té encara un pam d’ample i per tant, segons l’arquitecte que ha vingut a veure la cosa, no hem de preocupar-nos.

Però jo, sense preocupar-me massa, es cert, no puc deixar de pensar en com estarà el dilluns el cole. Quina irresponsabilitat!   I més val que no haurà un lleuger tremolor de terra, que si no… això tampoc li preocupa a ningú.

Jo vull terminar el curs, es cert, i per això no m’agarre una baixa ja. Però pot ser encara canvie d’opinió.

N’ estic molt quemada.

     Fotografia de Walter de Maria, tomada en su lihgtninfield . El vaig coneixer gràcies al meu fill, quan estudiava Història de l’Art de 1er.

Ah, l’art contemporani…! Al respecte vaig descobrir coses molt interessants… i aquests artfacts.net. De la Fira de Vic ja en parlaré un altre dia. Ah, també molt interessant un article sobre una actriu i el teatre romà de Mèrida i el seu renaixement cultural.

I espere … i replegue coses d’ací i d’allà i arregle armaris. Ja falta poc.

*

Aquest matí he llegit amb plaer una entrevista a  Fiol al diari de Mallorca digital. És sencillament fantàstic poder estar al tant del que passa a l’illa, a més de l’informació que rep del GOB.

I ha sigut fantàstic trobar aquest home, que està a punt de publicar el seu darrer llibre, Cavernes i Albiol. Aquest home, hosteler retirat, que escriu llibres que comencen per “ca”.

Després he trobat una nota amb la direcció de Ses Fonts Ufanes, el fenòmen hidrogeològic més peculiar de l’illa.

Estic replegant i reordenant i tirant papers i trastos.

Vull redekorar la meua vida.

Espere!

*

 http://es.youtube.com/watch?v=tw3gDav09oY

No està perduda, no.

És la Mallorca que ens fascina.

Molta gent lluitem per que no es perda sota el pes de d’especulació i altres coses.

És la Mallorca de “dançaires” i “hondaires”. De xirimiters. De tantes espècies animals i vegetals endèmiques i no sempre protegides. D’una història amagada. Del temps sense història. De tanta bellesa.

La Mallorca que sempre va amb mí. La que m’espera.

Molt més que un somni.

*

Hui ha estat un dia especial.

Com es habitual em vaig despertar molt prompte, bo… em va despertar Rafa i ja no em vaig tornar a dormir. Això va ser al voltant de les 3 de la matinada. Sobre les 7, com sempre m’he alçat amb una sensació extranya. Mentre em preparava el desdejuny passejava pel voltant de la taula del menjador on hi havia un cataleg que ahir van deixar a la bústia. Era un catàleg de mobles, de mobles rústics, de banak importa. Tenia una foto bastant gran d’un nen i una nena abraçant-se. Preciosa sonrisa de la nena i el nen amb una expressió indescriptiblemente deliciosa.

Com sempre he mirat el Pais, hi havia allò de les bombes al pais basc i un acudit del Forges amb molt poca gràcia. He vist la convocatòria de mani i menjador vegano en Tirso de Molina, i he sentit que encara hi arribava. No m’abellia el viatge, anar…sí. I he decidit esperar…  

 Amb el café, he tornat a veure la foto… mentre al meu interior una veu em preguntava si sabia el que anava a fer. La resposta, airada. I l’he tornada a veure quan anava a l’ordinador i he pensat quina sonrisa més bonica. I m’he recordat d’aquesta foto de Rafa, que rapidament he convertit en versió posterizada.

I he mirat més fotos de Rafa, les que tinc ja escanejades, preparades per a fer-li un cd amb totes elles.

I aleshores… Angel, Alberto… molt fort , i finalment Vicent, Vicente, Vicent. Que ens regalaria unes aliances

de tres ars, ja saps… Plors, com sempre… i emocions. Emocions i adreça de casa que falta feia. L’ordre ha tornat, el caos comença a desapareixer de la meua vida. Gràcies!

I la teua  veu i el teu amor…

Hui primer de maig. Mentres al carrer reclamaven lluitar contrar la precarietat laboral i l’explotació. He fet bé de no anar-hi, atascos i el carnet sense renovar…

Uns grits, uns petons, un petó especial…

Més tard, més gent. Rafa també diferent.

Maig de 2008.

Rafa, el meu fill.  I el fill d’Angel Zúñiga, de Pamplona, que després va ”adoptar” com a seu Alberto, mi ex-marido, de Santurzi.

* Hui res més puc dir. El meu cor crida. Em sent feliç.

Escultura de Ripollés, junt al pont de les Gàrgoles.

Sembla una falla… m’agrada.

*

El Filing era i és un pub de Castelló al que hi anava amb Goyo i Anna quan estava per Castelló la temporada que vaig passar al Carbo. Encara hi és, però está, com tot, molt canviat… Quins records… Quina gent més autèntica…

Hi havia un disc de Bloque, “ Hombre, Tierra y Alma” que m’agradava molt i em vaig anotar les lletres d’unes cançons…

i  aquesta tampoc no en té desperdici… questions de gènere a part…

UNA POSIBILIDAD

No deseo ser

el maestro que quiera enseñarte

algo en que creer y confiar

buen amigo.

Sólo por si sirve diré:

Que defiendas tu modo de vivir,

busca el amor en su forma más sincera

y crea en tí un apoyo para los demás.

Tu esencia representa eternidad

por lo mucho que llevas dentro.

Eres libre, pues sabes.

El miedo, la ignorancia y la superstición

hundieron al hombre por siglos,

sepárales de tu lado.

Eres Dios, de él vienes…

*

 Fa una estona em recordava d’una poesia que volia ficar al post, però he trobat el quadern amb les d’en Miguel Hernández, el gran poeta oriolà de verb rotund com un crit  que ix de les entranyes de la gent que com Miguel ha estimat tant. El gran Miguel Hernández.

El meu homenatge a la celebració de l’aniversari de la II República. Enguany ni he anat a la manifestació.

Estic poètica.

“El mar también elige

puertos donde reir

como los marineros.

El mar de los que son.

El mar también elige

puertos dónde morir,

como los marineros.

El mar de los que fueron.

¿Qué quiere el viento de enero

que baja por el barranco

y violenta las ventanas

mientras te visto de abrazos?

Derribarnos. Arrastrarnos.

Derribadas, arrastradas

las dos sangres se alejaron.

¿Qué sigue queriendo el viento

cada vez más enconado?

Separarnos.

El amor ascendía entre nosotros

como la luna entre las dos palmeras

que nunca se abrazaron.

El íntimo rubor de los dos cuerpos

hacia el anillo un oleaje trajo,

pero la ronca voz fué atenazada.

Fueron petreos los labios.

El ansia de ceñir movió la carne

esclareció los huesos inflamados

pero los brazos al querer tenderse

murieron en los brazos.

Pasó el amor, la luna entre nosotros

y devoró los cuerpos solitarios.

Y somos dos fantasmas que se buscan

y se encuentran lejanos.

Cerca del agua te quiero llevar

porque tu arrullo transcienda del mar.

Cerca del agua te quiero tener

porque te aliente su vivido ser.

Cerca del agua te quiero sentir

porque la espuma te enseñe a reir.

Cerca del agua te quiero, mujer,

ver, abarcar, fecundar, conocer.

Cerca del agua perdida del mar

que no se puede perder ni encontrar.

Querer, querer, querer.

Esa fué mi corona

Esa es”.

(Miguel Hernández)

* Dedicat als meus amors encara estimats, companys de l’ànima i altres herbes…. El meu regal.