Posts Tagged ‘Bunyol’
Festa a “Las Ventas”.
Plaça de “Las Ventas” en Bunyol (València), divendres 23:30 hores… la companyia Pot de Plom presenta a Xavi Castillo amb el seu últim treball “Històries de Reis i Bufons”.
Senyores i senyors, comença l’espectacle…



Amb un dels moments apoteòsics de l’espectacle, la representació de les “falleres guerreres medievals”… amb el Xavi desbarrant moooooooooolt, xiiiiiiiiiiiiica!

Primer sopar veïnal a la plaça i després la nit de festa de la jornada que, dins de la setmana festiva, celebra les d’aquest barri amb parròquia, el barri on vaig viure, començar a anar a escola, jugar…
Situat en la part nord del poble, junt a l’antiga “carretera”, va tindre el seu origen en les “cases de postes” o “Ventas” on descansaven viatgers i cavalls de camí cap a Madrid. L’edifici de darrere l’entaulat és una d’aquestes “Ventas”, amb la façana restaurada. Queda un altra que encara funciona com a hostal i restaurant, la “Venta Pilar”, molt a prop d’ací.
*
.
Flor de baladre

Flors de baladre en un torrent
per on no passa massa gent…
La foto es del camí a la Jarra, riu amunt molt propet.
Ens anem a Bunyol, que actua el Xavi Castillo. No puc pujar més fotos del riu. Un altre dia.
*
.
Bunyol (I): Manantial de San Luís y “la roca que mira”.
Si se sigue la calle que pasa por la puerta del Ayuntamiento y la Iglesia de San Pedro Apostol hacia el interior, hacia el oeste, y que recibe el nombre de San Luís en su tramo final, se llega al paraje del mismo nombre.
Conocido como Paseo de San Luís desde su acondicionamiento, la plantación de las acacias que ahora vemos enormes (y aquejadas por una plaga), la instalación de la ermita a San Luís Beltrán (que estuvo como ermitaño en la cueva que hay detrás de la ermita, junto a la “roca que mira”) y los primeros merenderos de los que aún queda uno convertido en bar restaurante.
Era ya por el inicio del siglo XX, cuando Buñol se conocía como la “Suiza valenciana” por sus multiples fuentes y rincones naturales en sus montañas, las primeras que se encuentran en el interior del centro de la provincia de Valencia. Era la época de los primeros “veraneantes”, gente de Valencia que venía a pasar los veranos aquí por la agradable frescor de las noches que permite descansar mejor, así como por la abundancia y calidad de las aguas de las fuentes que nacen en estos piedemontes y que rodean la parte oriental de la localidad.





Al otro lado de la ermita se ha construido recientemente un mágnifico auditorio, de excelente acústica, aprovechando un recodo y el desnivel de la parte de detrás. Puede apreciarse en este vídeo, en uno de los conciertos de las dos bandas sinfónicas existentes en la localidad.
Impresionante, no?

Este lugar debía ser uno de los primeros habitados de la zona, y esta roca un elemento màgico-ritual de las actividades de quienes aquí vivían, en épocas primitivas. El manantial es aún el que suministra agua potable a la parte baja del pueblo y a la piscina municipal, y las canalizaciones del agua hasta la población deben tener un origen quizá anterior a la época musulmana, en la qual sí se llevó a cabo la construcción del sistema de regadios de las huertas, las balsas de riego, etc.
.
.
.
* El lugar sigue siendo “especial” para la población de Bunyol y para mí, en particular. En la actualidad se instalan en el paseo las atracciones de feria durante la semana de fiestas y se hacen en el auditorio conciertos y actos.
.
Bunyol en festes.
Una de las fotos de la Tomatina-09
Més informació, ací.
Dimarts 25 d’agost: Preparatius per a La Tomatina.
Hi ha que “embolicar” les façanes de les cases del carrer per on es tiren les tomaques amb plàstics enormes per a que no s’embruten massa. Quasi com les obres de Kristhos, queden les façanes.


Abans no n’era necessari, perà amb tanta quantitat de tomaca com es tira ara, no queda més remei.

En la foto ma mare, esperant-me i mirant si jo arribava des de la plaça.
Ma mare té una casa en aquest carrer. Just a l’altre costat de la “casa parroquial” o casa del cura, que també tapen, com totes, amb pàstics. I de la casa de los “Gabrielitos”, extensa família de Gabriel Ferrer.
Està bé tenir la festa a la porta, però demà, en acabar l’esmorçar comunitari-veïnal al carrer (al que assistirà Mikel el de Kukumuxusu que està al poble convidat per l’ajuntament en un intercanvi festiu amb els Sanfermins, on van anar a fer una mini-tomatina, fotos ací) es ficaran dins de casa i no podran obrir ni eixir fins que acabe la neteja del carrer, a les quatre de la vesprada, per que hi posen a la porta el camió de la bomba que trau l’aigua per a netejar el carrer amb la mànega.
Rituals dels darrers anys, que hem de fer.
Una festa a la que no hi vaig des de fa un temps, des de la seua massificació extrema, després del reportatge de de la Quadra Salzedo als anys 80 per a Informe Semanal que va donar a conèixer esta festa, que és un poc meua, que era un poc meua …
M’agradava més de jove, quan era una festa comarcal i prou. Erem menys gent pero hi cabíem. Pot ser per que era jove, però ara jo li deixe el meu lloc a qui no haja estat mai.
Aquest article al Levante-emv pot aclarir el canvi en la festa en els últims anys del què parle, el que jo note, a més de tenir un accés a la galeria de fotos de l’any passat. La Tomatina ha crescut massa, s’ha internacionalitzat, s’ha potenciat des del ajuntament com a font d’ingresos per a la gent del poble, o d’alguns…
Recorde amb nostàlgia èpoques en què aquesta festa era a la nostra mida, aquells meravellosos anys de la xaranga netejadora… en fí, és el que hi ha. Molta tomaca!
Australians havia enguany a muntó. Un avió sencer ha fletat una agència de viatges i ha reservat totes les places dels “Youngs hotels” de València. La nit prèvia a La Tomatina, aquesta nit, hi ha bastant “cacau” tota la nit: música, cordà, xiringuitos, esmorçar popular i al tomate…
M’he tornat a València, on està Rafa. Anirem divendres i ens quedarem uns díes. M’han dit que les meues amigues pregunten per mí…
.
.
.
* Es que hi vaig molt poc últimament, es veritat. Però m’agrada aquest poble. Encara en té racons naturals molt bonics, junt a zones molt degradades per la contaminació industrial també s’ha de dir. I la gent és molt, però molt peculiar.
.
Calle Mallorquines.
He ido a Buñol hace unos días. Y he de volver hoy a ver a algunas personas que hace tiempo no veía. He ido poco últimamente por allí.
En Buñol hay una estrecha y empinada calle a los pies del castillo-fortaleza que ya existía en tiempos árabes, con su mezquita ahora museo.


En la Edad Media, tras la reconquista por Jaume I, Buñol era un pueblo “fronterer” con Castilla y el pueblo un lugar estratégico por su castillo. En 1609, trás expulsar a los moriscos que seguian viviendo en la zona se decide repoblar la zona con gente venida de Mallorca y Aragón. Entre otros, unos Lambíes de Esporlés, según los registros parroquiales, que no se quemaron durante la guerra civil, quizá porque el pueblo estaba en zona republicana y tuvo un alcalde ejemplar, el “tio Furriol”. En 1610 está registrado el matrimonio de Antonio Lambíes con Isabel Labrés de Soller.
Esa estrecha y empinada calle a los pies del castillo de Buñol sigue llamándose calle de Mallorquines.

El más antiguo cartel de la calle de Mallorquines, en el cruce con la calle del Portal.
Aunque el pueblo acabó castellanizándose con la llegada de nuevos repobladores aragoneses y castellanos y la incorporación de Requena y Utiel a la provincia de Valencia por la reorganización administrativa del siglo XVIII, se conserva en el registro coloquial del habla de sus gentes un gran número de palabran de origen mallorquín, generalmente relacionadas con el vocabulario agrícola.
“Poner la berienda” (comida para el mediodia en el campo en coloquial “buñolero”) recorda el “berenar” típicamente mallorquín. Injertar en Buñol se dice “empeltar” como en mallorquí y català. Y se dice “bledas, carchofas, carlotas…” En casa de mis abuelos Lambíes-Vallés se decía “pual”, com el típic mallorquí “poal” y se hacía la matanza del cerdo en invierno y los embutidos caseros correspondientes, sobrasada incluida. Ya no, hace años que la generación de mis padres-tias/os dejaron de criar animales en casa. tambien recuerdo que tenían alguna cabrita (eso si me gustaba a mi ver, no la matanza que ese día tenía que irme por ahí).
Desde una era un poco más arriba de esa casa, ahora de una de mis tías y junto a las fuente de la Violeta he hecho más fotos probando la nueva cámara fotográfica.

El valle de Buñol al atardecer. Un paisaje de mi infancia.
Con la balsa y parque del Planell y el nuevo polideportivo.
*
.