FRACTALMAR

Dijous vaig quedar-me a Palma.

Recorregut pels molins fariners, els edificis modernistes del carrer Caro , mercat de Santa Catalina, el cocarroi habitual, carrer Sant Magí i la visita a Es Jonquet on sembla que el veïnat ha aconseguir parar les edificacions incontrolades. Enhorabona a l’associació de veïns i a tohom que intenti mantintre aquest racó…

Després, el secader de xarxes del port, on s’olora la brea i caminant fins més enllà del Portixol, per a fer-me una cerveseta al sol en el bar de la societat de colombicultores del Molinar, realment típic bar de pescadors…

I dinar al restaurant del Club Nautic del Portixol, el de sempre, no el nou del iots dels mil.lionaris i on encara es poden menjar sardines a preu raonable.

*

El cor del barri

 Entre els molins i el carrer Sant Magí (juliol 08), festa i reivindicació.

El diumenge 13 de juliol Diari de Mallorca va publicar al seu suplement L’Almudaina un extens reportatge sobre Es Jonquet i la seua problemàtica.  Vull ficar una part del mateix, on detalla els molins fariners amb la foto scanejada que l’acompanyava, C.J. Cela a Es Jonquet, als anys 50.

No m’extranya gens que Cela s’estimés aquest barri senzill i autèntic.

” Cinco molinos

Si algo caracteriza a Es Jonquet son sus molinos. Formaban parte del llamado Molinar de Ponent. Entre Santa Catalina y Es Jonquet se contaban 25 “molins fariners”.

Los “jonqueters” conservan actualmente cinco en pie, de los siete que hubo hasta principios del siglo XX.

El oficio de molinero no tenía buena fama. Era una vida dura y de poco beneficio. De allí quizás el estigma social de que siempre “sisaban” a la hora de “fer ses comptes”.

Se situaban en zonas altas, para aprovechar los vientos dominantes. La mayor parte de las villas y pueblos mallorquines aparecen con sus filas de molinos en las fotos de principios de siglo XX.

El esquema era bien sencillo. Una casa cuadrada con terraza, sobre la que se levantaba la torre cilíndrica del “molí”. Abajo estaban la vivienda del molinero, el almacén y el establo para el consabido borrico a cuyos lomos iba después la harina para ser repartida.

En estos momentos se conservan, empezando por el lado de los “rentadors”:

• el Molí d’en Gelós, donde han funcionado varias discotecas como Abraxas, Jack el Negro o Babel’s y hoy en día muy deteriorado;
• el Molí de sa Garriguera, que también sirvió de sala de fiestas;
• el molí d’en Carreres, actualmente la discoteca Art Decó;
• la base sin torre del Molí d’en Toni Trossos, local de la asociación de vecinos;
• el Molí del Nom de Déu, que es un centro cultural;
• y el Molí d’en Garleta, que es un interesante museo de los molinos (para visitas e información, teléfono 971 42 95 55).

No hay que olvidar una interesante torre de un “molí d’aigo” que todavía se levanta en uno de los solares donde se pretende edificar.”

Els tres últims queden a l’altra part del barri, mes allunyats del carrer Sant Magí, antic Camí d’Andratx.

En esmorzar, entrepà de fotmatge amb pimentó torrat amb oli, recordava Vicent Andrés Estellés, l’home de la resistència silenciosa al país Valencià en els anys no menys tristos que els que vivim per ací, forner primer, periodista i poeta després.

Però no serà el “res no m’agrada tant” que recordava el que hi deixe (ho faré en altre post), sinò aquest altre meravellós poema que explica, pot ser, perquè jo parle de defensar Es Jonquet o sóc sòcia del GOB Mallorca, si visc a València. “Perquè vull, perquè em dòna la gana…”, diria el nostre Ovidi.

“Assumiràs la veu d’un poble”,  Llibre de meravelles (1971)

Assumiràs la veu d’un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera.

 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 

 
No t’han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 

Ja no existiran les paraules, 
sinó l’home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 

Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 

No tot serà, però, silenci. 
Car diràs la paraula justa, 

la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d’antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 

Potser et maten o potser 
se’n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 

Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s’és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. 

                                   Vicent Andrés Estellés

L’estada a Mallorca.

Volia repartir aquest viatge entre Menorca y Mallorca perque ací  volia posar-me en contacte amb algunes persones per assumptes propis que em lliguen a l’illa i dels quals no vull parlar ací. També volía conèixer la gent del GOB (Grup Ornitològic Balear) i visitar la Trapa, la finca que han comprat i rehabilitat com a espai protegit i per a l’Educació Ambiental. Tothom por anar-hi a visitar-la, però no hi ha accés per carretera, afortunadament, i hi ha que caminar una hora i mitja des de Sant Elm. La gent del GOB em va dir que les activitats de voluntariat que es fan alguns diumenges no es fan en juliol pel calor, però que hi podia anar, es clar.

D’això em vaig enterar només arribar dijous, així que després de comprar-m’hi una camiseta, hagué de replantjar-me la cosa d’anar o no anar-hi. Mentres menjava el desitjat primer cocarroi de la temporada, vaig decidir que ja intentaria pujar jo amb bus algun dia que no fera massa calor. I com que l’allotjament no era prop de cap platja tranquila, vaig anar fent les gestions que havia de fer i dedicarme a visitar la Serra de Tramuntana, que ara en estiu és bon moment per anar-hi, amb més serveis de bus i la tranquilitat que no tenen les zones del sud, amb platges plenes de turistes.

A més en tornar, hi havia activitats al Parc de la Mar, música a Ses Voltes i cinema a la fresca al mateix parc. Molta més vida cultural i per a tots els gustos, sí, però no amb tant de públic com les platges, els restaurats i  les discoteques del Passeig Marítim. I el cap de setmana, fins i tot amb “botellón” a la porta de l’hostal. Només hi eren un cotxe amb un grup de xiques, però feien molt de soroll; cridaven ser “borratxes a molta honra”, es veu que és el màxim honor per a aquesta gent però podien haver-se anat al seu carrer a dir-li-ho a la seua familía que segur pagava begudes i cotxe.

Així doncs, assumptes propis, el GOB i la Trapa,  visites als pobles de la Serra de Tramuntana que ja relataré i espectacles per la nit al Parc de la Mar. Pel que fa a la ciutat, visites a alguns llocs que encara no coneixia i com que estava pel ponent de la ciutat, visita a tota aquella zona, des d’Es Jonquet a l’Estació marítima.

Una peculiaritat històrica, amb aquest nom des de l’arribada de Jaume I, es la tradicional divisió entre ciutat de Palma i la Part Forana, la resta de terres i villes que foren creant-se. Encara al Diari de Mallorca hi ha una secció amb aquest nom que replega les notícies dels pobles front a les notícies de Palma, les nacionals, internacionals, etc.

La Part Forana i el seu Sindicat, amb un centric per antic carrer d’aquest nom, l’òrgan social i juridic que feia valer els drets de les gents de fora vila quan a la ciutat només vivien els senyors feudals, amb els fantàstics patis de les cases senyorials, i els nombrós clergat que atenia les nombroses esglèsies construïdes en aquells anys sobre la Medina Mayurqa àrab, de la qual només queden, en molt mal estat de conservació, uns banys àrabs.

Tant la gent de la Part Forana com els pescadors d’Es Jonquet quedaven fora de la murada de la ciutat que controlava els accessos de persones i mercaderies. Ara Es Jonquet és un barri amb pancartes als balcons que reclamen “Salven Es Jonquet”, sí dels especuladors inmobiliàris, clar. Però ja tenen tot el Carrer Sant Magí, cor del barri, plens de restaurants de disseny sense massa clientela, al menys quan jo hi he passat.

El Barri, amb els molins fariners que li donaven un aspecte tan peculiar a la zona en la part elevada que ara arriba dalt del Passeig Marítim i abans es prolongava fins el mar, i dels que només queden un parell molt deteriorats (un just vora la discoteca Art-Decó), es resisteix a deixar de ser un barri mariner. Hi era i és el port dels pescadors amb l’esglèsia de Sant Elm, primer patró del mariners, abans que s’acabara imposant l’advocació a la Mare de Dèu del Carme, festivitat que celebren el 15-16 de juliol i que vaig poder viure en aquests díes a Mallorca.

Aquest port de pescadors, ara engolit pels milers d’amarres de iots i velers, encara fa olor a brea. Ha sigut una de les coses que més vaig gaudir per inesperada, per l’autenticitat que li afegueix a un lloc en perill de deixar de èsser, d’autentic. Els moderns vaixells de fibra de vidre sembla que no usen la brea i on són olora més a gasoil.

Olor a brea, pescadors reparant les xarxes al secader del port… i rellotges de sol, de tota mena i alguns de molt complicats, en tota la zona. Al port, un d’aquests rellotges amb indicacions en català-castellà-anglés i francés per a convertir el temps solar en temps “vertader”. Un altre motiu de gaudiment per a mí, que m’agraden els rellotges de sol.

Però…. ah! olorar la brea … quina delícia!

SALVEM ES JONQUET!

 *