FRACTALMAR

No es tan extraño, suele pasar. Otra cosa es que nos apetezca ya el sol, especialmente después de un invierno duro y desapacible como éste.

Llueve por aquí, en Murcia, Almería y Castilla la Mancha. Frente a tanto disparate de los últimos tiempos, llueve donde hace falta que llueva. Bienvenida sea la lluvia, sin inundaciones ni pedrisco… Ha evitado el primer riego, hay agua de reserva.

Nieva en las montañas, también en las de Castellón. Vuelven las estampas invernales que gusta ver aunque ocasione problemas de tráfico y alguna que otra molestia a los habitantes de la zona, en el fondo saben que es bueno para el campo y por tanto para ellos.

Encontré una foto que me gustó especialmente. Simple pero con encanto. Piedra y romero en flor abrazados por la nieve.

FITA I ROMANÍ
L’encant de la Serra també d’hivern
Autor:Ramon Enseñat

Está en una web que puede verse en Diario de Mallorca digital (no me importa hacerles publicidad gratuita, ofrecen cosas como ésta…). Pueden verse fotos espectaculares.

 
Que me encanta Mallorca no es ningún secreto. Que quiero conservarla así de preciosa y espectacular para disfrute de quienes admiramos su belleza tampoco.

* Mi terapia particular.

Amb escala a Esporlés per esperar el bus que puja fins Estellencs, hi vaig arribar amb temps d’anar caminant cap a la pintoresca cala del poble.

Cala Estellencs, amb el bar de Sa Punteta, construcció totalment integrada en el entorn. Meravellós.

No puc evitar que aquest paissatge em toque, m’emocione i deixe bocabadada. Hi ha una connexió íntima amb els meus components orgànics, com si hi compartirem minerals… I me l’estime, aquesta Serra, els seus poblets i racons, me l’estime com és, com han pogut conservar-la els seus habitants, els que hi passen els durs hiverns. Fins i tot no vull que siga massa coneguda i visitada per por que puga perdre el seu encant, però tanmateix no puc deixar de pujar les fotos i donar a coneixer aquesta meravella.
Serra de Tramuntana, patrimoni de la Humanitat amb protecció especial, per favor!

En tornar, volia intentar visitar Planícia, però ara no és possible i ja tinc excusa per a una altra visita. Això i les rutes de senderisme per l’antic Cami del correu entre Esporlés i Banyalbufar, que requereixen més temps i millor oratge que el què ara tinc.

I tornada a Palma, a descansar. Aquesta vegada l’hotel és tan tranquil que em desperten els cants dels pardalets. Estic totalment recuperada de l’esgotament que duia.

Hui vull tornar per Es Jonquet, a veure com porten el tema els veïns que pretenen conservar el típic caràcter de barri pescador i mariner que olora a brea.

*

Ahir, he pogut anar a les coves de Campanet. Impressionants. I el poble de Campanet també. Caminada de 2,5 km i el mateix per a tornar, però val valdre la pena gaudir del paisatge de la Mallorca que em té enganxada.

Ses Fonts Ufanes no es podien visitar, no tenen aigua ara.

I en tornar, unes compres a Palma i la visita a l’exposició que a la Caixa-Forum hi ha amb obres de Alphonse Mucha, eslau que va fer els cartells modernistes més espectaculars. Exposició  molt completa i interessant que vaig poder gaudir.

Hui  per fí, a la Serra de Tramuntana. No puc pujar fotos ara mateix.

*

Després d’un cap de setmana mogudet i amb els darrers preparatius pel viatge i d’una nit a penes sense dormir per les traques d’anit i perquè havia de matinar per a agafar l’avió, i de quasi perdre la targeta d’embarcament que m’ha caigut al terra sense adonar-me i que m’ha donat temps a buscar i trobar, ja hi torne a estar en Mallorca.

Aquesta vegada l’hotel està en zona tranquila i espere que no hi haja sorolls de nit, ni balls a l’hotel i puga descansar.  De moment, ja he prés el sol una miqueta a la terrassa de l’habitació.

Hui, el cos em demana descans. He visitat la zona fent una passejada… i he tornat a intentar conectar el portatil a la red wiffi del hotel. Ara si he pogut fer-ho. No vull estar tot el temps  enganxada al teclat, no ho faré… però si  tinc que concloure algunes coses pendents i està bé que funcione internet, fins i tot a la habitació.

Vull visitar Estellencs i Planícia, si és possible. Em sembla meravellós que el govern actual de les illes haja, per fí, fet possible la compra d’aquesta finca i espere que tinga un adequat ús públic. Enhorabona per a Banyalbufar, municipi en el qual el troba i la gent que ha lluitat per aconseguir-ho.

*

Foto:    Lorenzo en  diariodemallorca.es

Las primeras luces del solsticio de invierno, el día más corto del año para los habitantes del hemisferio norte, se colaron anteayer por el rosetón mayor de la Catedral de Palma de Mallorca.

Efecto único, los rayos confluyen casi exactos con la vidriera de Ponent, después de entrar por la del este e iluminar el interior. El fenómeno, dura unos diez minutos y se repite los próximos días.

De hecho, el solsticio era ayer. Hoy yo no he podido observarlo, pero claro, era desde la webcam y queda más abajo. Desde el Baluart quizá hoy también se vió.

Mientras esperaba por si se veía, disfrutaba de otra web sobre el Parc de la mar y veía ésto.

NADAL

Representa la renovació del sol: en les cultures primitives el Sol va ser la primera divinitat, per això a mesura que la societat evolucionava i l´home prenia consciència del seu poder, molts atributs del sol es varen transferir als líders polítics i religiosos.

 La figura del Sol, com a símbol de poder i d´immortalitat, ornava la cuirassa d´Alexandre el Gran.

 L´Església cristiana va triar aquest dia per commemorar el naixement de Jesús, figura clau de la nova fe. La celebració de la festivitat de Nadal el dia 25 no va ser oficialment reconeguda fins a l’any 345, per infuència de Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori Nacianzeno.

Se seguia d’aquesta manera la política de l’Esglèsia primitiva d’absorbir en compte de reprimir els ritus pagans existents i que des dels primers temps havien celebrat el solstici d’hivern i l’arribada de la primavera.

En els darrers temps de l’Imperi Romà, la feta pagana més estretament associada amb el nou Nadal era el Saturnal romà, setmana de festes que començaven el dia 19 de diciembre en honor a Saturn, dèu de l’agricultura.

A Roma, el dia del solstici d´hivern era consagrat en honor de l´emperador amb la denominació de “Natalis Invicti”. L´Església cristiana va triar aquest dia per commemorar el naixement de Jesús, figura clau de la nova fe.

“Els Evangelistes situen el Naixement de Jesús entorn del començament de la predicació de Sant Joan Baptista en el Desert de Judea; aquella data se situaria aproximadament en els anys 748-747 de la fundació de Roma. Silencien totalment l´època de l´any en què va succeir, però tots sabem que aquella data va servir per començar a comptar els anys del calendari vigent del cristianisme occidental, denominat Gregorià en honor del Pontificat de Gregori XIII (1572-1585). En temps del Papa Climent I (93-103), les comunitats cristianes ja celebraven el Nadal i en el segle IV Sant Julià I va reservar el dia 25 de desembre per la festa, tot coincidint amb la celebració d´orígens pagans del “Natalis Solis Invicti” o naixement del Sol Invicte”. (Jordi Llabrés)

Tan si celebreu el Nadal com si ho feu pel Solstici d’hivern …

BONES FESTES!

*

El darrer dia a Mallorca el vaig dedicar a la ciutat de Palma. Una passetjada pel matí cap al Palau de l’Almudaina i els Banys àrabs. 

Com que no vaig anar al Arxiu parroquial tal com em va aconsellar Rafel Joan vair fer una nova sessió de fotos de les escultures del passeig marítim que en faltaven amb la sorpresa que una, amb les lletres de Palma en roig, és de Pep Llambías.

Més fotos també dels rellotges de sol; confiava que els que estan en terra els havia fotografiat el primer dia però que per ser massa tard no l’havia fet, i s’han quedat sense foto. En un altre viatge ho faré.

Després de visitar la part visitable del Palau de l’Almudaina, el qual en té al jardi un vell rellotge de sol que pot ser s’emprava en l’edat mitjana, i de la poca cosa a visitar als Banys àrabs, això sí visita que recomane… una volta pel barri antic, l’antic Born de Santa Clara, ara carrer Sant Alonso, on és Can Alcover i Can Barceló, fins l’esglèsia de la Santa Fe (s. XIV) dedicada ara al cult ucraïnes, i volta cap el Museu de Mallorca.

A mig dia només havia vist la part de prehistòria amb el myotragus…, la romana i la àrab…i vaig a eixir a dinar. En una altra ocasió veuré la part que falta.

 Olivera mil.lenària des de la porta de l’Ajuntament.

Un calor que feia anar buscant les ombres. Fotos i café amb gel.

Per la vesprada em vaig trobar un grup de ball al carrer Oms, on anava a comprar unes làmines per a uns quadres que no comprí perquè havien tancat  quan arribé. M’havia quedat encantada veient els balls. Pensant en les reminiscències àrabs del vestit típic mallorquí d’homes i dones. Pel que fa a les cançons, són molt variades; és conegut el típic bolero mallorquí, però també es balla el fandango i la jota mallorquina.

 Així, per a no quedar-me amb les ganes,  vaig fer fotos a les làmines que eren a la finestra de la botiga.

No vull deixar aquest post sense afegir dues coses clau que han marcat la història moderna de l’illa:

- La desamortització de Mendizabal (1835).

- La implantació d’un servei regular de transport Palma-Barcelona (1837), amb el veler “el Mallorquín” més conegut com “El Pagés” pel seu mascaró.

Un plaer de viatge, tot plegat, llàstima de massa calor. I comence a cansar-me de viatjar a soles, cosa que fins ara fins i tot em resultava molt agradable.

*

Hi hagué d’anar una altre dia a Esporlés. I va ser millor anar dilluns laborable ja que volia preguntar algunes coses en l’arxiu municipal i visitar el cementeri. El dia anterior, en tornar de Banyalbufar, haviem passat en el bus per ací i vaig veure el cementeri de d’Esporlés, prop d’Establiments. Recorde que dessprés estigué pensant que no havia vist el cementeri de Banyalbufar, i pot ser no hi haja i els soterren ací. Crec que tampoc hi ha escola primària, només algún “kinder” me dijeron cuando pregunté.

Esporlés és el poble d’on isqueren part dels meus avantpassats, segons consta en la documentació de l’arxiu parroquial que no es va cremar quan la guerra civil malgrat estar el poble en la zona roja i tenir-ne un batlle comunista que fins i tot va fer paper-moneda, los “furrioles”, per a facilirar-hi les transaccions comercials.

Arribaren a Bunyol, a l’interior de València cap a Madrid, on comencen les muntanyes al peu de mont darrere les primeres colines de Xiva. Muntanyes per les quals s’exté el seu terme municipal i d’on broten les abundants fonts que el feren conèixer a primers del segle XX com “la Suïssa valenciana” pels estiuejants, gent de la burguesia valenciana que veníen a passar l’estiu. Alguns s’hi feren casa, altres s’hospedaven en la pensió, les dues posades de Las Ventas (antigües “Ventas de Postas” en la carretera cap a Madrid, quan viatjaven amb cotxes de cavalls), o en cases particulars que llotgaven habitacions.

Pot ser els recordava el poblat de Bunyolí, prop d’Esporlés, o potser ja es indicaren on havien d’anar a repoblar després de l’expulsió dels moriscos de l’any 1609 i la desfonsada econòmica que suposà al quedar les terres sense mà d’obra per a treballar-les.

I l’any 1610 consta a l’arxiu parroquial el “matrimoni d’Antonio Lambies, natural d’Esporlés amb Isabel Gabrés, natural de Sòller, de parròquies pertenyents al bisbat de Sòller i residents en la villa de Bunyol”, segons consta al llibre fe F. Tomás Martí (1933): Topografía médica de Buñol.

Tinc el cognom Lambies per moltes branques, paternes i maternes del meu arbre genealògic, del que conec, que només s’allarga fins nascuts/des pel 1880. Des de fa uns anys em sent especialment atreta per conèixer a fons aquesta zona, en altres viatges Valldemossa per la font i l’arc, i ara Esporlés.

Banyalbufar, també té el paisatge de les costeres cultivades amb marges de pedra i basses per replegar aigua de reg que em va recordar ahir unz nona de Bunyol, vora riu. Abans  Esporlés i Banyalbufar, pertenyien als mateixos senyors, generalment instalats a Establiments, i després compartíen i competíen per la capital administrativa, Universitat es deia en l’aquells temps, fins que els dos van ser municipis independents.

El cementeri d’Esporlés estava tancat però es podia visitar si es demana la clau en l’ajuntament. Després d’anar i tornar-hi li vaig dir a la xica que insistia en donar-me la clau i en què podia tenir-la uns díes que ja hi aniria en un altra ocasió que feia massa calor. Que millor volia parlar amb la persona encarregada de l’arxiu municipal. Em va enviar a la Biblioteca Municipal on era la bibliotecària-arxivera, l’Olga. De camí, vaig veure a la plaça aquesta inscripció, que sí resultó ser del antic cementeri, el que tenen ara és ben recent.

“Pau als que reposaren aquí del seu treball.

Pau i esperança als que guardem la seua memòria”.

L’Olga no sabia res, però em va mostrar uns folis amb l’index del material existent, tot posterior a aquella data 1610 i em va dir que trucava a un senyor que sabia moltes coses de la història del poble. Així vaig conèixer, Rafel Joan Fortesa, que venia de regar les tomàtigues però en sap molt de moltes coses.

I així xarrant…vaig tornar a perdre l’autobús, vaig fer més fotos fins que vinguésl proper bus i a dinar cocarrois a Palma on a pesar dels núvols negres que es veien per la Serra des de la estació d’autobusos vaig pujar a Valldemossa per a baixar al seu port. Dilluns era possible. I valia la pena encara que els 6 km de carretera estreta els vaig fer a soles en el microbús que hi baixa. No sols baixar ningú… diu el conductor que “una señora a leer un libro” i “otra a mojarse los pies en la playa”, siempre las mismas i pocas personas diu… Clar la gent baixa en cotxes o en motos quan ha de baixar… es cert que és un raçó de dificil accés. Per cert des de la carretera en una corba baixant a la dreta s’enfila el camí cap a la finca del actor M. Douglas i les seues esposes. Bona vista, mal camí.

En Valldemossa, mentres esperava els autobusos, primer visité el molí de la beata, abans de baixar al port i amn angoixa per si no em donava temps de baixar. Llàstima el camí era tam bonic com per a gaudir-ho més temps. I només per a senderistes i “iniciats” del tema camins i senders, vull dir fòra del circuit de turistes de la Cartoixa encara que està ben a prop.

Després, abans de tornar cap a Palma, vaig poder fer una foto a un paó en un corral per Son Bauzá, vora la carretera.

*

Pensava fer Banyalbufar i Esporlés el mateix día, però no… un xic em va entretindre xarrant del poble i la seua història … i l’autobús que pensava agarrar se’n va anar. Així doncs, visita completa al poble i el seu port, baix a la dreta.

El dia no era molt lluminós, fins i tot havia plogut dalt de la Serra quan veníem aquest matí. L’aire era fresc. Vaig fer un munt de fotos dels carrers, costeres, esculptures, cases i racons, baixada al port, flora i fauna. 

Banyalbufar està en la part occidental de la Serra de Tramuntana, un poc abans d’Estellencs i més a vora mar que cap altre de la Costa Nord. Només en té 500 habitants i una pau, una llum i un encant especial.

Hui no en tinc massa ganes d’escriure … estic rara… entre altres coses. Pujaré unes fotos d’aquest poble i pot ser després complete el post.

Aquell dia vaig acabar cansada i feliç de tant gaudir, amb els ulls i l’anima plens de tanta bellesa …  que no només de pa viuen les persones. A l’abasts de qualsevol que hi vinga, de moment, un racó espectacular de l’illa, Banyalbufar i  el seu paisatge. Prop d’ací, pujant cap a Estellencs hi és la Torre de ses ànimes i la finca Planícia.

Hui estic poetisa i cansada… Au bientôt!

*

Les vesprades i nits hi ha molta animació als restaurants i discoteques dels Passeig Marítim. Hi passava de camí cap a l’hostal, ràpida entre tanta ruidosa gent.

Tant el Parc de la Mar com el bulevar del Passeig estan plens d’esculptures; també hi ha en la plaça de la Reina i en altres places cèntriques. Vaig reconèicer una d’Alfaro, una de Miró i una de Calder; aquesta de la foto no se de quí és obra.

Un bronce recorda els foners balears (experts llançadors de pedres amb la fona). Una altra esculptura recorda Ramon Llull, amb inscripcions en català, llatí i àrab.

Al passeig també hi ha una bona colecció de rellotges de sol de tot tipus.  Els hi dedicaré un post.

Els díes que he passat en Palma hi havia actuacions a Ses Voltes dins del cicle Cançons de la Mediterrània. Vaig poder gaudir de l’actuació de la cantant de l’Alguer Franca Massu  que em va encantar amb la seua maravillosa veu i les cançons tan boniques que va cantar amb molt de sentiment. Un plaer sentir-la i veure-la actuar. En català, castellà i italià.

Altres nits… cine en una gran pantalla en el teatre obert al Parc de la Mar. Una de Wody Allen la nit que hi aní, no sé quina era … Arribé quan ja havia començat i no vaig veure-la acabar.

Calor i botelló al carrer algunes nits, una pel.licula d’Almodovar en la tele un altra nit, la fantàstica Volver amb Carmen Maura, Pe …

I somnis i malsons, de tot. Aquell hostal, mai més.

*

Com que no vaig anar al Museu Arqueològic de Deià, vaig seguir amb la ruta prevista i agafé l’autobús cap a Valldemossa amb intenció de baixar al port, Sa Marina li diuen, però malgrat que en estiu hi ha molt més servei de autobús… era diumenge i els diumenges també tenen restricció de servei. Així doncs, vaig adentrar-me pel poble vell de Valldemossa amb la grata sorpresa dels seus racons més senzills.

En les visites anteriors ja havia visitat la zona de la Cartoixa, on vaig entrar de xicoteta quan vaig viatjar-hi amb els iaios, i que he tornat a veure i fotografiar en les dues ocasions posteriors que hi he anat buscant la font i l’arc de Na Llambies la primera i la segona, molt breu perquè havia d’agarrar l’avió de tornada, a ficar la teula amb el rètol de la font… coses meues, que no m’agradava que una font que apareix fins i tot als mapes topogràfics no hi estigués rotulada.

Arc de Na Llambies.                                                       Font de Na Llambies amb el rètol que n’hi vaig posar.

Aquest arc és molt peculiar; n’he vist algun semblant en l’illa de Gozo, però cap altre amb aquesta forma a Mallorca. En altres temps portava l’aigua de la font de Na Llambies fins la Cartoixa per un conducte excavat en les pedres de dalt de l’arc.                                                                           

En aquella primera visita vaig entrar a la Cartoixa vàrem veure les cel.les on van viure en 1838-39 Chopin i George Sand, com a típics turistes que erem el iaio Rafel, la iaia i jo amb set o huit anys, amb la música d’aquell que sonava, el seu piano… Encara conserve els llibres que hi comprarem “Un invierno en Mallorca” de George Sand i un altre de  Bertomeu Ferrà “Chopin y George Sand en Mallorca”.  

Peculiar parella, pot ser els hi dedicaré un post; de moment una frase que condensa la idea del paisatge mallorquí de la escriptora que va adoptar un pseudònim d’home, vestia com un home, fumava en públic i acompanyà Chopin a Mallorca convençuda de que milloraria de la seua tubercul.losi:   “Es la verde Helvecia bajo el cielo de Calabria, con la solemnidad y el silencio de Oriente”.   La escriptora que va penetrar en l’ànima de l’illa, establint un místic contacte amb el “gènius loci” dels llocs on va viure, especialment de Valldemossa; segons escriu B. Ferrà: “… la primera vez que un paisaje habló a un alma moderna, al ponerlo como fondo la escritora a las páginas apostáticas de su Spiridion.” Llàstima d’altres opinions respecte als habitants de l’illa, pot ser dictades per les dificultats viscudes i del moment que hi es vivia, la seua nacionalitat… i el seu tarannà, molt diferent al de la societat mallorquina d’aquell temps.

Un paisatge, el de Mallorca, amb uns colors que a mi m’emociona fins i tot quan el contemple des de la webcam d’en Feliu Llado. Contemplació que una matinada em va demanar més i, com què no es podia guardar la captivadora imatge de la webcam, hagué de fotografiar la pantalla de l’ordinador. El resultat una foto que vaig convertir en oleo amb el photo-studio5 (així vaig aprendre, que mai no n’havia fet això).

Un paisatge  que emocionava George Sand quan el contemplava dels de la terrassa de la Cartoixa, un poc més a la dreta i des de més altura que la webcam, però amb poca direrència. Un paisatge que la va fer escriure:

“¡Qué bellos efectos de luz podíamos estudiar cuando los rayos oblicuos penetrando de través por las quebraduras de las rocas, o resbalando entre las cimas de las montañas, trazaban cresterías de oro y de púrpura sobre nuestros segundos planos! A veces nuestros cipreses, negros obeliscos que realzaban el fondo del cuadro, bañaban sus cúspides en el candente fluido; los racimos de dátiles de nuestras palmeras semejaban racimos de rubíes y una gran línea de sombra cortaba al sesgo el valle, partiéndolo en dos regiones: una inundada de luminosidades estivales, la otra azulada y fría a la vista como un paisaje invernal.”

“Es una de esas vistas que agotan porque nada dejan desear, nada que imaginar. Todo cuanto el poeta o el pintor pueda soñar, la naturaleza lo ha creado en ese sitio. Conjunto inmenso, detalles infinitos, variedad inagotable, formas confusas, contornos acusados, vagas profundidades, todo está allí y el arte nada puede añadirles”.

“En cuanto a mí, puedo decir que jamás he sentido mejor lo huero de las palabras que en esas horas de contemplación pasadas en la Cartuja“.

Poco conocida aquí  salvo como compañera del enconces ya famoso F. Chopín, la más famosa novelista francesa de aquella época, del romanticisme, reclamó el derecho de haber “descubierto” la isla; según B. Ferrà el tiempo le ha dado la razón. La descubrió personalmente y al reflejarla en su obra, la descubrió literariamente. A mí personalment Spiridion no m’agrada gens, ni cap altre llibre d’aquesta autora, amb excepció potser del “Història de mi vida”, que permet entendre millor  la resta de la seua obra.

De la meua visita al poble vell (a més hi ha les urbanitzacions Nova Valldemossa i George Sand on viu ja més gent que al poble), la Valldemossa de fortes costeres, de carrerons estrets, cases decorades amb pedretes i racons amb flors, recorde la sorpresa dels horts vora les cases de la part més baixes, horts de tomàtigues i hortalisses. Cases habitades i horts! Em temia que tot el poble vell ja n’hi estigués dedicat al turisme, amb botigues, bars i restaurants com en la part més propera a la carretera i parada del bus, però no…

 *