Posts Tagged ‘Personal’
Mar de dudas.
Sobre la mesa de la habitación, el sobre y las carpetas con la documentación y fotocopias compulsadas todo listo, a punto para entregar en cuanto rellene la hoja, que más bien parece una quiniela enorme, con 300 posibles resultados.
Afortunadamente, no tengo que llenarlos todos, sólo los de los centros a donde quisiera trasladarme, si hay plazas. Y en ello andamos.
Descartada Menorca, Mallorca sigue siendo una opción (me sigue atrayendo la idea), pero ha perdido fuerza, me da muuuucha pereza otro cambio de vivienda. Creo que me quedaré en València. A ver si acierto con los centros y tengo suerte que se jubile alguien…
Pues eso. Nit de Nadal. En Mallorca voldria estar aquesta nit i sentir “el cant de la sibil.la” i veure a l’endemà eixir el sol com s’hi veu.
Però estic a València i des de fa uns anys no anem a sopar amb la família, vull dir que no m’entere molt d’aquesta festa. Tampoc he tingut ganes de viatjar y Rafa viene por casa para que no esté sóla, pero poco rato.
Faré coses, que en tinc moltes pensades i ara és el moment.
Bones festes!
* Programados para consumir.
Coses meues.
Dissabte. Cada vegada m’agraden més els caps de setmana. Gaudir amb temps de tot, sense horaris…
Reunió de grups de treball, però a Madrid. No hi vaig. Aprofité ahir per enviar unes dades i saludar…
Encara que tinc que fer jardineria, veure si puc muntar i col.locar un quadre i altres coses per casa, vull penjar aquesta foto.
El meu trencaclosques de quan era xicoteta, encara estava per ca la mare i com que s’ha de traslladar, està buidant el traster. Hi passava hores i hores jugant amb aquesta joguina. Crec que me’l regalaren als cinc o sis anys. Al final el feia de memòria.
Un trencaclosques i un nino que també he recuperat però encara no l’he fet fotos. I llibres i tebeos.
I silenci, un silenci que ho envoltava tot.
Pot ser fer aquesta foto va ser el començament d’un procés de “resolució” del meu trencaclosques íntim.
Porte uns tres anys…
Primavera. Pluges. Afro-cuban jazz, que l’agrada al meu pardalet i a mi.
Confusions i malentesos.
Veritats. Jocs.
*
En un mundo perfecto…
Ahir al www.levante-emv.es llegia una notícia que em va deixar de pasta de moniato. Com que havia de comprar fruita, vaig decidir anar al mercat central i passar-me per la Bolseria i el Tossal, a veure…
Això era al carrer Bolseria. Només un grupet de joves mirava els balcons buscant pacartes i llegint el seu contingut. Comentari sentit al pasar junt a ells: “uhm, un poco monotemático, ¿no?”. Tampoc hi havia moltes pancartes, però bastants… i era a primera hora que segur després s’han afegit la resta de veins, o millor de la resta de locals comercials i d’oci que ocupen tota la zona.
Total… és per a fer un anunci. No deixa de tenir gràcia, pero és per a fer un anunci!
A mi em van agradar aquestes pancartes…especialment.
Un mon perfecte? Com seria per a mi? Uhmmmmm…
Mentre caminava cap el Carme he vist gent a la plaça del Ajuntament, també per la Mare de Deu, cadires al carrer i molta policia. Pensé que farien la processó que van suspendre el diumenge, i havia el mural de flors i em vaig menjar un gelat del carrer Navellos. Però ja no tenen castanyes gelades, tan bones com eres les de café.
Al passar per la plaça de Manises vaig veure l’autobús de València CF que estaven portant la copa a la Mare de Deu. Molts xiquets als balcons. Ara ho entenia, tot aquel rebombori. I això esperava també la gent que havia vist a la porta del Ajuntament, al València CF. Per cert, segons sembla i he sabut després per a pegar-els la bronca.
En fi, en un mon perfecte, jo crec que el fútbol no seria com és…
Afegit per la nit: Durante el día he pensado cosas que pondría yo si pienso en un mundo perfecto, o más perfecto que ahora…
En un mundo perfecto:
* La marihuana sería legal.
* No habría guerras.
* Ningún niño/a moriría de hambre.
* No habría víctimas de la violencia de género (ni de cualquier otra).
* Hi hauria música pels carrers.
Un altra cosa que he llegit, ara al pais del divendres, i que no vull deixar pasar és aquesta sobre un home de qui fa un temps em preguntava que hauria estat de ell. La segona vida de Cubillo, és l’article a que em referisc. Cubillo i el seu intent independentista de Canaries. Jo recorde haver sentit el seu discurs incendiari a les radios on le deixaven parlar… ràdio Andorra pillavem nosaltres en el pis d’estudiants si volíem estar al tant del que passava en aquet país.
En casa, després de tornar del Octubre on actuava “The sweet cut”, he vist que tenía un correu de Diego, que sembla estar en Ceuta i ens envia la web de la entrevista que le han hecho en radio Ceuta com organitzador de la V mostra d’ Arte Postal. La deixe ací:
