Primera collita

Les bledetes, tan tendretes…

Ahir collirem les primeres fulles de bledes i ens fèrem un arroset amb cigrons i bledetes.

 

*

Canasta!

Vaig trobar aquesta foto de Rafa, a punt de llançar la pilota en una final del torneig  inter-coles quan tenia nou anys. Any 90.

Concentrat, sentint la responsabilitat… Va encentar el tir!  Jugava bé Rafa, després se ho va deixar.

Mira que em va costar aconseguir que pugués fer basquet aquell any. I després ell tenia que eixir del cole a migdia, anar al centre que tenia equip… hi aprenien i feien basquet i tornava al seu cole al menjador. Vaig necessitar parlar amb la tutora, el director i la encarregada del mejador i signar autoritzacions per a tots ells, pero el meu xiquet podria fer l’esport que volia: basquet.  Com que el centre no l’ofertava, em deixaren. Bueno, i que era amiga de la educadora del menjador que era la conserge del cole i coneixia bastant el director amb qui mantenia bona relació com a membre de l’AMPA.

Ah! els fills…

 

*

Neu… i més neu.

Deixe ací aquesta foto del meu fillet Rafa quan tenia uns mesos, al hivern del 81. Quins temps…

Torne al treball. Queda un llarg trimestre per davant fins falles, que no sé on aniré… pot ser amb el cotxe nou.

 

Ah, que bé ho vam pasar fent-li els ulls i la boca al ninot, eh Rafa?

*

Primer de maig, maig de 2008.

 

Hui ha estat un dia especial.

Com es habitual em vaig despertar molt prompte, bo… em va despertar Rafa i ja no em vaig tornar a dormir. Això va ser al voltant de les 3 de la matinada. Sobre les 7, com sempre m’he alçat amb una sensació extranya. Mentre em preparava el desdejuny passejava pel voltant de la taula del menjador on hi havia un cataleg que ahir van deixar a la bústia. Era un catàleg de mobles, de mobles rústics, de banak importa. Tenia una foto bastant gran d’un nen i una nena abraçant-se. Preciosa sonrisa de la nena i el nen amb una expressió indescriptiblemente deliciosa.

Com sempre he mirat el Pais, hi havia allò de les bombes al pais basc i un acudit del Forges amb molt poca gràcia. He vist la convocatòria de mani i menjador vegano en Tirso de Molina, i he sentit que encara hi arribava. No m’abellia el viatge, anar…sí. I he decidit esperar…  

Amb el café, he tornat a veure la foto… mentre al meu interior una veu em preguntava si sabia el que anava a fer. La resposta, airada. I l’he tornada a veure quan anava a l’ordinador i he pensat quina sonrisa més bonica. I m’he recordat d’aquesta foto de Rafa, que rapidament he convertit en versió posterizada.

I he mirat més fotos de Rafa, les que tinc ja escanejades, preparades per a fer-li un cd amb totes elles.

I aleshores… Angel, Alberto… molt fort , i finalment Vicent, Vicente, Vicent… emocions. Emocions i adreça de casa que falta feia. L’ordre ha tornat, el caos comença a desapareixer de la meua vida. Gràcies!

Hui primer de maig. Mentres al carrer reclamaven lluitar contrar la precarietat laboral i l’explotació. He fet bé de no anar-hi, atascos i el carnet sense renovar…

Uns grits, uns petons, un petó especial…

Més tard, més gent. Rafa també diferent.

Maig de 2008.

Rafa, el meu fill.  I el fill d’Angel Zúñiga, de Pamplona, que després va ”adoptar” com a seu Alberto, mi ex-marido, de Santurzi.

 

* Hui res més puc dir. El meu cor crida. Em sent feliç.