FRACTALMAR

A més d’agradar-me com artista, estic en deute amb aquest home que em va veure a Castelló pintant al carrer obres efímeres amb guixos de colors. Aquells díes jo havia triat un retrat de Modigliani amb un jove de cara allargada i ulls que parlaven. El reproduïa a la vorera del carrer del Mig (encara deixaven fer-ho) i amb les monedes replegades, comprava aliments bàsics per a resistir al Carbo fins que arribés juny i les vacances del cole de Rafa i pugués anar a buscar feina en estiu. 

Era l’hivern de 1987, Goyo i Anna (gràcies amics) m’acollien en sa casa fins que tornava a pujar en bus a Villahermosa del Rio i a peu a la vall del Carbo, al mas (desocupat per Mariano que marxà a treballar a la granja-escola Mas de Noguera) que m’havien deixat per viure mentres Rafa passava el curs en aquella escola rural de Roncales, ara casa rural.

Un dia hi va passar Ripollés, amb la barba florida que portava en aquells temps. Va mirar el que feia i em va observar fins fer-me sentir un poc incomoda. Sense dir res em va allargar un billet de 200 pesetes i va fer un gest com de conformitat. Després marxà. Front les monedetes que la gent de Castelló em deixava va ser una aportació destacada a la meua economia de subsistència però el que més vaig agrair va ser el seu gest d’aprovació… Potser recordava el seu començament a París després de deixar el Castelló on havia viscut des de nen i on treballava com a pintor de parets.

Ara ja no porta la barba oscura plena de floretes que s’hi ficava; ara duu dues antenes, com d’insecte, al cap. En estiu organitza un gran concert al Mas de Flors convidant als veins de la zona, amics… Sembla estar en un bon moment, les seues obres són reconegudes a la seua terra i aquesta mostra durant tot l’estiu és bona prova d’això. Altoni Albalat el va descriure en “La epifanía del fauno en el algarrobo” (1996).

A mí, m’agrada i l’estic agraïda.

La sala d’exposicions de l’Ajuntament acull un munt de pintures i algunes escultures xicotetes. Les realitzades amb vidre de Murano em van sorprendre.

Fotos: Zentae

També hi han escultures a les estacions del metro de Xativa i Colon. El que no vaig trobar són les figures d’un escac que deien era al IVAM; potser estiguen al IVAN-Convent del Carme. Ja hi aniré.

*

Ahir va ser un diumenge que va començar amb records de Robert, la Marta, San Roque, J. Carlos,  La Línea, Vicente y Luis, Tomás, Jordi, el Negro, etc. En realitat, havia estat recordant Ezcaray i un lluç amb mahonesa a altes hores de la nit, l’Ariel. Uns records em van anar portant a altres. La Marta… el viatge a Donostia en la tardor de 1977, l’escapada a Logroño, el carrer del Laurel i el Merlin, el carajillo de negrita, les castanyes, Xavi i Quique…

I Sonja… s’enrecordarà Angel de Sonja. Crec que no… Sonja, a qui crec vaig veure a L’Escala, però no puc estar segura… com m’agradaria retrobar-la o saber d’ella…

Realment, m’ha donat per retrobar gent. M’agrada saber com estan, si els va bé…

I no vaig anar a sentir jazz a l’octubre… ni a cap lloc. Feina, feina i feina… Algún dia hauré ordenat els armaris i els papers de la prestatgeria.

Aquest matí tres correus del nodo 50 i un messatge particular. Molts embolics i moltes ganes de marejar la perdiu. Algú/na es pensa coses que no són. Que li hem de fer… I d’excursió a la fàbrica de Danone, on ens han explicat la historia de la primera fàbrica de iogourt d’Espanya, inicialment el laboratori cassolà de N’ Isaac Carasso, fundador després de la fàbrica Danone. El seu fill major es diu Daniel, li deien Dan, i per això pensaren en “Dan-one” com a nom comercial del seu producte. Que curiós!

*