Posts Tagged ‘viajes’
Mallorca (VIII): Esporlés. Port de Valldemossa.
Hi hagué d’anar una altre dia a Esporlés. I va ser millor anar dilluns laborable ja que volia preguntar algunes coses en l’arxiu municipal i visitar el cementeri. El dia anterior, en tornar de Banyalbufar, haviem passat en el bus per ací i vaig veure el cementeri de d’Esporlés, prop d’Establiments. Recorde que dessprés estigué pensant que no havia vist el cementeri de Banyalbufar, i pot ser no hi haja i els soterren ací. Crec que tampoc hi ha escola primària, només algún “kinder” me dijeron cuando pregunté.
Esporlés és el poble d’on isqueren part dels meus avantpassats, segons consta en la documentació de l’arxiu parroquial que no es va cremar quan la guerra civil malgrat estar el poble en la zona roja i tenir-ne un batlle comunista que fins i tot va fer paper-moneda, los “furrioles”, per a facilirar-hi les transaccions comercials.
Arribaren a Bunyol, a l’interior de València cap a Madrid, on comencen les muntanyes al peu de mont darrere les primeres colines de Xiva. Muntanyes per les quals s’exté el seu terme municipal i d’on broten les abundants fonts que el feren conèixer a primers del segle XX com “la Suïssa valenciana” pels estiuejants, gent de la burguesia valenciana que veníen a passar l’estiu. Alguns s’hi feren casa, altres s’hospedaven en la pensió, les dues posades de Las Ventas (antigües “Ventas de Postas” en la carretera cap a Madrid, quan viatjaven amb cotxes de cavalls), o en cases particulars que llotgaven habitacions.
Pot ser els recordava el poblat de Bunyolí, prop d’Esporlés, o potser ja es indicaren on havien d’anar a repoblar després de l’expulsió dels moriscos de l’any 1609 i la desfonsada econòmica que suposà al quedar les terres sense mà d’obra per a treballar-les.
I l’any 1610 consta a l’arxiu parroquial el “matrimoni d’Antonio Lambies, natural d’Esporlés amb Isabel Gabrés, natural de Sòller, de parròquies pertenyents al bisbat de Sòller i residents en la villa de Bunyol”, segons consta al llibre fe F. Tomás Martí (1933): Topografía médica de Buñol.
Tinc el cognom Lambies per moltes branques, paternes i maternes del meu arbre genealògic, del que conec, que només s’allarga fins nascuts/des pel 1880. Des de fa uns anys em sent especialment atreta per conèixer a fons aquesta zona, en altres viatges Valldemossa per la font i l’arc, i ara Esporlés.
Banyalbufar, també té el paisatge de les costeres cultivades amb marges de pedra i basses per replegar aigua de reg que em va recordar ahir unz nona de Bunyol, vora riu. Abans Esporlés i Banyalbufar, pertenyien als mateixos senyors, generalment instalats a Establiments, i després compartíen i competíen per la capital administrativa, Universitat es deia en l’aquells temps, fins que els dos van ser municipis independents.
El cementeri d’Esporlés estava tancat però es podia visitar si es demana la clau en l’ajuntament. Després d’anar i tornar-hi li vaig dir a la xica que insistia en donar-me la clau i en què podia tenir-la uns díes que ja hi aniria en un altra ocasió que feia massa calor. Que millor volia parlar amb la persona encarregada de l’arxiu municipal. Em va enviar a la Biblioteca Municipal on era la bibliotecària-arxivera, l’Olga. De camí, vaig veure a la plaça aquesta inscripció, que sí resultó ser del antic cementeri, el que tenen ara és ben recent.
“Pau als que reposaren aquí del seu treball.
Pau i esperança als que guardem la seua memòria”.
L’Olga no sabia res, però em va mostrar uns folis amb l’index del material existent, tot posterior a aquella data 1610 i em va dir que trucava a un senyor que sabia moltes coses de la història del poble. Així vaig conèixer, Rafel Joan Fortesa, que venia de regar les tomàtigues però en sap molt de moltes coses.
I així xarrant…vaig tornar a perdre l’autobús, vaig fer més fotos fins que vinguésl proper bus i a dinar cocarrois a Palma on a pesar dels núvols negres que es veien per la Serra des de la estació d’autobusos vaig pujar a Valldemossa per a baixar al seu port. Dilluns era possible. I valia la pena encara que els 6 km de carretera estreta els vaig fer a soles en el microbús que hi baixa. No sols baixar ningú… diu el conductor que “una señora a leer un libro” i “otra a mojarse los pies en la playa”, siempre las mismas i pocas personas diu… Clar la gent baixa en cotxes o en motos quan ha de baixar… es cert que és un raçó de dificil accés. Per cert des de la carretera en una corba baixant a la dreta s’enfila el camí cap a la finca del actor M. Douglas i les seues esposes. Bona vista, mal camí.
En Valldemossa, mentres esperava els autobusos, primer visité el molí de la beata, abans de baixar al port i amn angoixa per si no em donava temps de baixar. Llàstima el camí era tam bonic com per a gaudir-ho més temps. I només per a senderistes i “iniciats” del tema camins i senders, vull dir fòra del circuit de turistes de la Cartoixa encara que està ben a prop.
Després, abans de tornar cap a Palma, vaig poder fer una foto a un paó en un corral per Son Bauzá, vora la carretera.
*
El viaje a Menorca (I)
I.- Hacia Mahón y otras hierbas.
El viaje ya fue imprevisto, con avería del barco Barcelona- Mahón que pensaba coger. Tres horas en la terminal sin explicaciones, el aire acondicionado tenía la sala donde hacíamos cola para recoger las tarjetas de embarque a una temperatura que casi me pongo enferma. Finalmente, nos metieron en el ferry Barcelona-Palma, en bus a Alcudia, Alcudia-Ciudadela y en bus a Mahón, donde llegamos alrededor de las 3 de la tarde.
Y yo que había ido a Barcelona en tren para hacer el trayecto Barcelona-Mahón y después de la primera semana en Menorca hacer el trayecto Ciudadela-Alcudia para llegar a Palma de Mallorca donde estaría la segunda semana del viaje. De entrada cambio de ruta de llegada y perdida del preciado tiempo que esperaba pasar allí. ¡Con las ganas que tenía!
Más vale que conocí gente maja en la terminal del puerto y les ví luego en el barco; una pareja con sus bicis, otra pareja con coche (pobrecillos se perdieron al salir del puerto de Palma) y un chico con coche que iba a trabajar como animador a un hotel d’Es Mitjorn Gran, creo. Nos dieron camarote para la noche y almuerzo en el otro ferry, pero salimos más dos horas después de lo previsto y llegamos con diez horas de retraso.
Además en el trayecto Alcudia-Ciudadela la pareja de la bicis se marearon. Les encontré con caras descompuestas y verdosas en las escaleras. Les animé a subir a cubierta y allí tendidos aguantaron hasta que llegamos. La verdad es que el ferry era pequeño y se movía bastante, levantándose con las olas de delante a detrás. La chica de la otra pareja del coche ya estaba vomitando desde que salimos del puerto de Alcudia. Yo, que no soy de marearme aunque llegué a notar el estómago algo revuelto en un momento dado, lo pasé bien en cubierta, viendo que cuando deja de verse la costa de Mallorca ya se distingue la de Menorca. Pero Iscomar nunca más.
Después la subida a Es Castell con el equipaje. Es el municipio más al oeste del territorio insular y nacional. Desde la habitación del hostal se ve amanecer por detrás del otro lado del puerto de Mahón.

Reflejos del Amanecer. Puerto de Mahón desde EsCastell. Menorca 2008
En el primer desayuno en el bar, al preguntar por el camino al Trepucó conocí a Emilio que se ofreció a acompañarme.
Al Trepucó y a Cala Rafalet, una calita silvestre que no hubiese encontrado sin su guía. Me confesó que no iba por allí desde niño.
A la mañana siguiente conocí al Sr. Lathar Pabst, que el primer día también estaba por el bar. Vive al lado y coincidíamos en el desayuno a la hora de los encierros de San Fermín. Me preguntaba por la ruta que tenía prevista para ese día, me invitó a comer por si estaba a mediodía por allí y, al no ir, al día siguiente me regaló un librito escrito por él sobre la isla : “Menorca vista des d’un punt sorprenent”, con dibujos del archiduque Luís Salvador de Austria, muy vinculado a las Baleares y concretamente a Mallorca, donde casó con una mujer de Valldemossa, Catalina Homer. Y luego otro, que había traducido y coordinado su edición, “Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca” (1786), de C.F.H. Lindemann, pastor dels dos batallons de Hannover al servicio de la corona inglesa establecidos en Maó entre 1775 y 1782 .
Hablábamos cada día y sabía que me interesaba la historia de la isla. Y quería que supiera quien es él. Quedé en enviarle un ejemplar del librito de Campaner Fuertes que sólo puede conseguirse en Paris-Valencia, la librería que reedita en facsímil libros raros, agotados. Ya lo he hecho. Antes que se me olvide, que ha sido muy amable conmigo y ha prometido ponerme en contacto con una persona interesada y con datos de la gente de Saint Agustine.
Cuando llegué a casa ayer tenía otro librito suyo en una carta. Es el último cuento publicado que presentó en el Día del Libro y he encontrado referencia en el diario digital de Menorca. Aquí está el Sr. Lathar en su paradeta.
Y es que el último día salí antes de lo previsto; no le ví a la hora del desayuno y no me pude despedir de él. Dice que lamenta que no pudiésemos vernos esa mañana.
Volveré por Menorca. Debe ser cierta la leyenda; esta isla te enamora y vuelves.
*




